Josep Maria Massó Jubany

Mataró 5/11/1955 – La Pobla de Montornès 16/02/2002

Fotos – Josep Ma Massó Jubany

Nascut a Mataró el 5 de novembre de 1955. Comença a estudiar dansa a l’edat de nou anys a l’Escola de Roser Casanovas on també hi anava la Maria Mercè, la seva germana petita. Al cap de dos anys el Josep Maria manifesta que li agradaria dedicar-se a ballar. És per això que la mateixa Roser Casanovas el porta a l’Estudi de Joan Magrinyà, ja que havia estat també alumne.

Alterna les classes a l’estudi del Mestre amb les de l’Institut del Teatre on va ser Premi Extraordinari i va obtenir el Títol de Professor de Ballet. Amb catorze anys debuta en el cos de ball del Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu, concretament el 13 de novembre de 1969 a l’òpera Carmen de Bizet.

Els mesos de setembre i octubre de 1972 s’incorpora al ballet de la Compañia Lírica Tomás Bretón al Teatre Español de Barcelona fent sarsuela juntament amb companys seus al Liceu, com Hermínia Espejo, Laura Esteve i José Antonio Flores, que intervenen entre d’altres, en les funcions de Luisa Fernanda, La Dolorosa o Gigantes y Cabezudos.

A partir de la temporada 1972/73 del Liceu, ja fa actuacions com a solista, com per exemple en el paper de Mercurio en l’òpera Adriana Lecouvreur. A part de participar en les parts de ball en moltíssimes òperes, intervé en els ballets: La Nochebuena del Diablo, Soirèe Vienesa, El Sombrero de Tres Picos, A Tiempo Romantico, El Duelo, Fandango del Candil, La Moza y el Estudiante o Pierrot. La seva última actuació com a solista amb el Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu és el 12 de setembre de 1973 en la gala en motiu de X Congrés Internacional de Neurologia. Com la majoria de ballarins del Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu, dominava la tècnica de la dansa clàssica, el ball espanyol i l’escola bolera.

El novembre de 1973 fa un curs en la reconeguda Ecole Supérieure de Danse de Cannes Rosella Hightower. Després, al desembre d’aquell any balla a companyia del Gran Théâtre de Nancy. Ja en el 1974 fa una audició a Ginebra i és contractat pel Ballet del Casino d’Estoril que actua en aquella ciutat portuguesa i també a Sant Remo fins al juliol de 1974. Entre agost i setembre de 1974 fa un altre curs a l’escola de la Rosella Hightower. El setembre d’aquell any torna a ballar amb la companyia del Gran Théâtre de Nancy fins al març del 1975, on coincideix amb Laura Esteve, amb qui ja havia ballat en el Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu. Entre d’altres intervé en el ballet Les Préludes de Liszt. Abans de tornar a Catalunya per fer el servei militar a San Sebastián, va a París a participar com a ballarí en un concurs de coreografies.

El temps que va estar fent el servei militar va condicionar i marcar el seu futur professional. A part de tenir un accident amb una granada de mà que el va lesionar lleugerament, el fet d’estar prop de dos anys inactiu van influir molt negativament a la seva carrera com a ballarí.

Quan acaba el servei militar inicia una curta etapa com a professor de ballet en l’Estudio de Arte Coreográfico Isabelle Barbier de Tarragona. El 1978 es celebren a Tarragona les Jornades Internacionals de Dansa en les que hi participa com a mestre, i també com a ballarí en el recital de clausura que es va celebrar el 26 de juliol al Auditorium del Camp de Mart, ballant un pas a dos amb Glória Gella amb qui ja havia coincidit anteriorment en la seva etapa en el Ballet del Liceu. Aquella va ser la seva última actuació com a ballarí. En aquelles Jornades Internacions hi participava entre d’altres el ballarí i mestre Emilio Altés, que també havia estat anys abans ballarí al Liceu. Aquest li fa una molt bona proposta per anar de professor a l’escola de dansa que Altès tenia a Brussel.les. Malgrat d’insistència de qui al cap de pocs dies seria la seva esposa, Rosa Maria Mateu, ell ho va rebutjar, com també va rebutjar altres propostes per fer de mestre de dansa a Reus o Hospitalet del Llobregat. Ensenyar no li agrada i no si volia dedicar. També li surten algunes ofertes com a ballarí, per exemple, del Ballet de TVE que tampoc escolta. Considera que en aquells moments no està preparat físicament per ballar i està desmotivat. Així doncs, deixa definitivament la dansa i es dedica professionalment a altres activitats.

Del seu matrimoni amb Rosa Maria Mateu va tenir dos fills: la Marta i l’Aleix. El 1980 la família va anar a viure a La Pobla de Montornès. Es va presentar a les Eleccions Municipals de l’any 1983 per l’Agrupació d’Independents de la Pobla de Montornès i va ser Regidor de Cultura, Festes i Esports de maig de 1983 fins a juny de 1987.

El 16.02.2002 va morir víctima d’un desgraciat accident. Tenia només 46 anys.– Tomàs Manyosa –

Agraïments: Berta Albareda, Enriqueta Alum, Roser Casanovas, Josep Maria Clariana, Hermínia Espejo, Laura Esteve, Glòria Gella, Maria Lluïsa Massó, Marta Massó, Rosa Maria Mateu, Maria Remei Peretilla i Jordi Pujal. Ajuntament de La Pobla de Montornès, Fons Documental i Junta Directiva de LiceXballet.

Critica – 28 febrer 1967 – Joan Torres Vendrell – Memòries i cròniques sobre teatre i radioteatre a Mataró – José Mª. Massó, firme promesa de la danza…

José Antonio Flores

1972

Fotos – José Antonio Flores

MARIA DOLORS ESCRICHE

Barcelona 1949

fotos – Maria Dolors Escriche

Entrevista – Memòries d’un altre temps per Margarita Cabero

Fa els estudis primaris a les Escoles Virtèlia.

La seva mare l’apunta a l’Esbart Verdaguer, dirigit llavors pel Mestre Moreno-Pallí. Debuta als 3 anys al Palau de la Música Catalana ballant “La Ratolinesa”. Sense deixar l’Esbart, als 6 anys comença a estudiar dansa clàssica a l’estudi de Salvador Melo i Eulàlia Blasi. Més tard, inicia els estudis més formals de dansa clàssica a l’estudi de Mestre Joan Magriñà, del carrer de Petritxol de Barcelona. A més de Magriñà, els seus mestres foren Aurora Pons, Romana Uttini, Crisitna Guinjoan i Assumpció Aiguadé.

• 1957

  En el comiat del Mestre Magriñà com a ballarí al Gran Teatre del Liceu, actua com a criatura en el ballet “Los Tapices de Goya”, en el quadre de “La Vendímia”. Magriñà és el personatge masculí i el femení és Araceli Torrents. A la mateixa època comença a fer el rol de “negret” a les representacions del ballet del segon acte de l’òpera Aida, de Giussepe Verdi al Liceu.

• 1962

  Entra al Cos de Ball del ballet del Gran Teatre del Liceu.

• 1963

  Participa als festivals d’Òpera de Bilbao i Oviedo com a Cos de Ball sota la direcció de Jordi Ventura. Aquest mateix any actua amb l’Esbart Verdaguer al Teatre Romea en l’estrena de “L’Envelat”, coreografia de Salvador Melo.

• 1964

  Participa en l’estrena de “Les Gavines”, amb coreografia Joan Magriñà i música de Joan Altisent, també al Teatre del Liceu de Barcelona.

• 1966-1967

  Passa a formar part del grup de Solistes del ballet del Liceu. El debut és amb l’ópera “La Favorita”. El mateix any 1967 porta a terme amb el ballet del Liceu una estada a Madrid per a la filmació de la pel·lícula “El Fabuloso Mundo del Dr. Copelius”, amb intervenció de ballarins nordamericans.

• 1968-1969

  Va actuar en l’estrena al Liceu dels ballets “A Tiempo Romántico”, música d’Enric Granados i “Els 5 Continents”, música de Joan Guinjoan, i tots dos amb coreografia de Joan Magriñà. Igualment al 1968 participa amb el ballet del Liceu als “Festivales de España”, en una gira per diverses ciutats espanyoles, incloses Barcelona i Madrid.

• 1971

  Mesos abans de deixar el ballet com a Solista del ballet del Gran Teatre del Liceu, actua al Camarot Granados de Barcelona per ballar “El Majo Discreto”, amb música d’Enric Granados, coreografia de Joan Magriñà i acompanyada al piano pel Mestre Pere Vallribera i cantant Conxita Badia.

• 1971-1990

  es dedica a la docència impartint classes de ballet en escoles de Barcelona.

Instagram – …De ben petita ja trepitjà l’escenari del Liceu participant en vetllades històriques: fent els ‘Negrets’ de l'”Aida” … – Jordi Pujal –

Elena Bonet

Barcelona 5 de Març de 1951

–

fotos – Elena Bonet

Entrevista – Memòries d’un altre temps per Margarita Cabero

Sent la petita de quatre germans del matrimoni entre Ramon i Esperança. Érem una família en la qual imperava l’artístic. El meu pare tocava el violí en un quintet, mentre que la mare tocava el piano no professionalment. La meva germana gran, Pepita, va ser una excel·lent pintora, morint jove en el tràgic accident aeri en què anava amb el seu marit, el famós gimnasta Joaquim Blume. La meva altra germana, Elisabeth, va començar a fer classes de dansa a causa de l’atracció que sentien tant ella com els meus pares per la dansa, i no és gens usual en aquell temps. El meu tercer germà, Ramon, va destacar en dibuix, estudiant a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, exercint més tard de delineant projectista; encara que la seva veritable vocació era l’escultura. Per a mi la família era el més important.
En veure la meva germana fer classes de ballet, ja que l’acompanyava amb la meva mare, vaig quedar meravellada i vaig voler de seguida aprendre també jo, començant un any més tard a l’edat de sis anys. La primera professora que vam tenir va ser madame Elsa Van Alen, prestigiosa professora de l’Estudi Yvonne Alexander.
La meva il·lusió més gran, tot i ser tan petita, era superar-me cada dia, fins a l’extrem d’enfadar-me amb mi mateixa si no aconseguia fer-ho bé, apreciant ja llavors els meus trets de caràcter perfeccionista. Una de les coses que més em emocionaven era quan em compraven els meus sabatilles de mitja punta, les quals me les feien a mida dels colors que m’agradaven: els inusuals blau cel i rosa, de la mateixa manera que ho era el meu mallot blau cel, portat de París.
Madame Elsa va aconsellar als meus pares, atès que la meva germana Elisabeth ja destacava, que si volia ballar a Barcelona havia d’anar a l’Estudi de Juan Magriñá, que era el que portava el cos de ball del Gran Teatre del Liceu, i que si ell veia que tenia aptituds li podria donar més coneixements, ja que era un gran mestre, i triar-per al cos de ball, com així va succeir. Dos anys més tard, tot i tenir només nou anys, vaig seguir els passos de la meva germana, participant en diferents òperes. Vaig seguir creixent i actuant, vivint un somni, en poder ballar en un teatre tan important i prestigiós.
A l’edat de catorze anys va ser la primera temporada en què juntament amb la meva amiga Rosalina vam passar a formar part del Ballet com meritòries, denominades així per la nostra joventut.
A l’any següent es va proposar que després de la temporada d’hivern i primavera del Liceu es fes una tournée per Espanya. Es van muntar diversos ballets. En aquell temps ja tenia quinze anys, formant ja part del cos de ball. La meva germana era ia primera ballarina.
Aquesta tournée em va servir de molt, ja que, en fer moltes funcions, inclusivament a vegades tarda i nit, això dóna molta experiència, encara que sigui molt esgotador.
Com el meu mestre Magriñá no podia venir sempre, ja que havia de atendre les seves classes de l’Institut del Teatre i la seva pròpia acadèmia, Georges Govilov, ballarí estrella de la Companyia, era el que s’encarregava de donar les classes i assajar els ballets. Va ser una experiència molt positiva per a mi, ja que era molt rígid, a l’estil rus, i això va donar el seu fruit.
En diversos anys es va actuar al Teatre Grec de Barcelona. El ballar a l’aire lliure és molt diferent que en teatre; és una sensació increïble en estar en contacte amb els elements. Això si no plou, ja que si cessa de ploure i has d’actuar, l’escenari està relliscós.
Es va participar també en el rodatge de la pel·lícula El fantàstic món del doctor Coppelius, coproducció hispanoamericana de 1966, rodada a Madrid. Per a televisió en 1968 es va rodar la sarsuela Las Golondrinas de Usandizaga i Les Sílfides de Chopin per al programa Aquesta és la seva vida, dedicat a Joan Magriñá.
L’any 1969 vaig pujar a ballarina solista. I en la temporada 1970-71 em van atorgar el premi a la Vocació i interès per la dansa al Gran Teatre del Liceu. Em va ser lliurada una pintura, per a la qual vaig posar, per la gran ballarina Alicia Alonso, que estava representant en aquests moments Carmen de Bizet amb El Ballet Nacional de Cuba. Això em va fer molt feliç atès que era una de les ballarines a les que més admirava. D’altra banda però va ser molt dur, ja que ningú de la meva família va poder acudir al lliurament del premi, en estar la meva mare greument malalta.
En homenatge a Enric Granados, el 24 de Febrer de 1971, es va participar en la Cabina Granados amb diverses danses, fent jo la Dansa Oriental, ballada amb puntes, sent un dels balls que vaig ballar amb més sentiment, ja que els moviments eren molt apropiats per a mi, portant a més un vestit preciós, el qual guardo com un tresor. Vaig poder gaudir d’interpretar aquesta dansa en altres ocasions.
També vaig participar en múltiples esdeveniments de dansa fora del Teatre del Liceu, encara que sempre amb la companyia de Joan Magriñá.
L’any 1974 vaig haver de deixar de participar en el ballet del Liceu, ja que la meva mare requeria més de la meva atenció. Va ser una decisió trist per a mi, però va ser la meva decisió. En aquests moments la dansa va passar a estar en un segon pla. L’amor que sentia per la meva mare era superior a tot; no em podia concentrar en res més.
A més, em estany, no podia millorar, estava bloquejada. El meu cos no donava més de si. És més, jo diria que vaig retrocedir. Abans no sabia per què, però ara sí que ho sé: sóc sentiment pur, sensible fins a un punt que m’ha fet i em fa mal.
Encara vaig pensar que es tractava d’alguna cosa temporal, al final no vaig tornar a ballar en un escenari. El meu pare, al seu torn, va voler recompensar aquesta retirada dels escenaris muntant una acadèmia, en la qual podíem impartir classes les seves dues filles, ja que la meva germana en casar-se també s’havia retirat anys abans. Es va cridar Institut Acadèmic de Dansa Bonet.
La meva mare va morir, i amb ella es va portar part de la meva alegria. Algunes vegades dic: «La meva mare es va dur part de la meva somriure».
El 1975 em vaig casar. Vaig tenir tres fills. Vaig compaginar sempre la meva llar amb la meva acadèmia, la qual estava situada just davant de casa meva, i la qual la vam tenir durant quinze anys, traspassant per motius personals, sent per a mi un gran disgust.
Com a professora sempre he procurat no ridiculitzar les alumnes, ja que pots corregir i renyar sense ferir els sentiments. Cap dels mestres que jo vaig tenir em va faltar al respecte mai, per contra d’altres mestres que creuen que aconsegueixen amb humiliació i sent molt durs que els alumnes reaccionin. Però no totes les persones reaccionen igual, n’hi ha que són més sensibles i com els cridis no funcionen, cosa que m’hagués passat a mi, entenent molt bé en conseqüència.
Les alumnes s’obliden aviat de la seva professora i viceversa, però sempre hi ha excepcions, i en el meu cas n’hi ha. Em sento orgullosa que per a algunes de les meves alumnes he estat més que una professora, i elles per a mi més que unes alumnes.
Jo sempre vaig pensar que donaria classes fins més gran, però la vida dóna moltes voltes. En el meu cas va aparèixer aquesta malaltia, abans desconeguda, anomenada fibromiàlgia, la qual al costat d’altres lesions que ja tenia, em van obligar a deixar la meva professió. Ho vaig passar molt malament física i psíquicament. Actualment ho porto millor, però hi ha alguna cosa dins meu que encara no accepto, i això fa que em desvinculi bastant de tot el referent a la dansa; em refereixo a anar a espectacles i esdeveniments relacionats amb la mateixa.