LA DAMNATION DE FAUST – llegenda dramàtica en quatre parts.
– Música: Hector Berlioz
– Llibret: Hector Berlioz amb ajuda de Almire Gandonnière
– Coreografia:
– Lloc d’acció:
– Lloc d’estrena: Opéra-Comique de Paris 6 desembre 1846 –

“La damnation de Faust” (‘La condemnació de Faust’) inicialment fou concebuda pel seu compositor, Hector Berlioz, per a ser interpretada en sales de concert ja que és una obra (definida pel propi Berlioz com a ‘llegenda dramàtica en quatre parts’) a mig camí entre l’òpera i la simfonia coral, amb quatre solistes vocals i gran desplegament coral i d’orquestra. Després de la mort de Berlioz, però, va passar a interpretar-se sovint com si d’una òpera es tractés. Avui dia coexisteixen ambdós formats als auditoris d’arreu.
Famosa sobretot la ‘Marxa hongaresa’ que sona a la primera part, la partitura conté dos breus fragments orquestrals que, quan es decidia proposar l’obra en format operístic, normalment hom els destinava a ser ballats: el ‘Ballet des Sylphes’ de la segona part i el ‘Menuet des Feux Follets’ de la tercera.
La proposta liceista de l’obra de desembre de 1968 optà pel format operístic, amb l’assignació al Ballet Titular del Liceu dels dos moments esmentats: per sota del gran potencial de la companyia. I és que de la crítica publicada a ‘La Vanguardia’ signada per Solius se’n desprèn certa grisor en tota la representació, sense destacar-ne massa la tasca de l’equip de Magriñà. Però és que la cosa no donava per a més! I la feina grossa la tenien aquells mateixos dies en les funcions de “Canigó” que s’alternaven amb aquestes de “Damnation”. – Jordi Pujal –

fotos - La Damnation de Faust

1968

– Programa del Liceu – 5 desembre 1968 – LA DAMNATION DE FAUST – Coreògraf i mestre de ball: Juan Magriñá – Cos de ball

GUILLERMO TELL – Opera en 4 actes, dividits en 5 cuadres – És la òpera que es representava al Liceu de Barcelona la nit de l’atemptat anarquista (7 de novembre de 1893).

– Música: Gioachino Rossini
– Llibret: Stefano Etienne De Jouy i Hippolyte Bis
– Coreografia: Juan Magriñá
– Lloc d’acció: Suïssa
– Lloc d’estrena: T. Académie Royale de Musique(París) 3/agost/1829

La darrera aportació operística del compositor Gioachino Rossini fou la ‘grand opéra’ francesa “Guillaume Tell” -un vertader ‘capolavoro’- escrita per a París, on fou estrenada el 1829. Pel fet de tractar-se d’una ‘grand opéra’, Rossini va haver d’incloure-hi una gran suite de ballet. Posteriorment se’n va fer una versió italiana, “Guglielmo Tell”, que és la que durant anys s’acostumava a representar als teatres malgrat no fer-se massa sovint, sobretot per la dificultat en trobar tenors capacitats per a enfrontar-se amb les terribles dificultats del rol d’Arnold/Arnoldo, de tessitura vocal massacrant. En poder disposar d’un tenor d’aquesta naturalesa -tot un ídol de la casa-, Mario Filippeschi, i d’altres figures del moment (GiuseppeTaddei, Ivo Vinco i la inoblidable soprano catalana Lina Richarte) l’aguerrit empresari liceista Pamias va presentar l’òpera al coliseu de la Rambla pel desembre de 1959 en la versió italiana (malgrat que, per tractar-se d’aquella època, s’anunciava en castellà, com a “Guillermo Tell”). Interpretant la brillant coreografia concebuda per Joan Magriñà el Ballet del Liceu va tenir una intervenció molt lluïda.
Feliçment per a la història testimoni gràfic d’aquelles glorioses funcions amb la imatge de les figures de la companyia d’aquella temporada 1959-60 i acreditades totes com pertocava al programa de mà de l’òpera amb la curiosa denominació atorgada a la Ballarina Estrella Aurora Pons i al (llavors) Ballarí Solista Miguel Navarro: ‘Pareja principal’. També apareixen Araceli Torrens i Antoñita Barrera (Primeres Ballarines) i Romana Uttini i Cristina Guinjoan (Ballarines Solistes). Poc temps després Guinjoan i Navarro esdevindrien Primers Ballarins de la companyia.
‘Guglielmo Tell’, aquesta de 1974 fou una versió amb irregularitats pel que fa al rendiment vocal (lluïren molt la soprano Leona Mitchell i el baríton Anselmo Colzani, però la part del tenor, element cabdal per a reeixir satisfactòriament l’escomesa, va anar ‘d’aquella manera’). Com a bona ‘grand opéra’ composta per encàrrec de l’Òpera de París el seu tercer acte inclou una gran suite de ballet articulada en diversos números musicals molt brillants (suite que a vegades ha estat inclosa com a peça orquestral en concerts simfònics), oportunitat d’or pel lluïment d’una companyia de dansa. L’honor aquell 1974, naturalment, va correspondre al Ballet Titular del Liceu en un moment dolç i esplendorós de la seva trajectòria: en la seva crítica publicada a ‘La Vanguardia’ Montsalvatge lloava la gran tasca de la companyia en aquelles funcions. Malauradament no es té detalls concrets de l’ajustada coreografia del Mestre, que tant casava amb l’esperit de l’obra. – Jordi Pujal – art. 1 – art. 2

fotos - Guillermo Tell

1974

– No s’ha trobat cap programa de mà sobre aquesta representació però consta en el de la temporada 1974-75

1959

– Programa del Liceu – 17 desembre 1959 – GUILLERMO TELL – Ballarins: Aurora Pons, Miguel Navarro, Antoñita Barrera, Araceli Torrens, Cristina Guinjoan, Romana Uttini – Mestre coreògraf: Juan Magriñá.

– Programa del Liceu – 17 desembre 1959(altre) – GUILLERMO TELL – Coreògraf i mestre de ball: Juan Magriñá – Ballarina estrella: Aurora Pons – Primeres ballarines: Antoñita Barrera, Araceli Torrens – Solistes: Cristina Guinjoan, Miguel Navarro.

1925

– Programa del Liceu – 19 desembre 1925 – GUILLERMO TELL – Mestra de ball: Pauleta Pamias – Primera ballarina: Manolita del Río – Cos de ball