IL TROVATORE – Òpera romàntica en quatre actes. Basada en l’obra de teatre d’Antonio García Gutierrez (El Trobador).
– Música: Giuseppe Verdi
– Llibret: Salvatore Cammarano
– Coreografia:
– Lloc d’acció: Espanya al segle XV
– Lloc d’estrena: Teatre Apollo de Roma, 19 gener 1853 –

Pel desembre de 1968 naturalment en la seva versió italiana -l’habitual en els repertoris dels teatres operístics- amb el plus d’afegir en el decurs de l’acte tercer l’esmentada suite de ballet parisenca: el Ballet del Liceu s’hi va poder lluir de valent. Aquesta edició dirigida musicalment per Anton Guadagno, estava protagonitzada per Mirna Lacambra (la gloriosa artífex dels Amics de l’Òpera de Sabadell, vertader “àngel de la guarda” operístic avui dia) i Pedro Lavirgen, recordat amb molta estima per LiceXballet per la seva bonhomia. En la tercera i darrera funció (22 de desembre de 1968) es va lliurar al tenor cordovès la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu de mans del Ballet del Liceu.
L’èxit assolit fou gran, gairebé comparable al que obtingué el gran tenor Pedro Lavirgen, aclamadíssim en el rol que dóna títol a l’obra, Manrico.
La suite de ballet estava ubicada: el primer quadre de l’acte tercer, en un campament de guerra de les tropes del Conte di Luna, entre intensos cors de soldats i vibrants escenes concertants de conjunt, tot plegat genuïnament verdià. “Salvo error ú omisión”, aquesta suite de ballet, fins al moment, no ha estat inclosa en les posteriors reposicions liceistes de l’obra. – Jordi Pujal – art. 1 – art. 2 – art. 3

fotos - Il trovatore

1973

– Programa del Liceu – 21 desembre 1973 – EL TROVADOR – Coreògraf i mestre de ball: Juan Magriñá – Ballarins estrella: Asunción Aguadé, Alfonso Rovira – Primers ballarins: Angeles Aguadé, Guillermina Coll, Emilio Gutierrez, Fernando Lizundia – Solistes: Carmen Cavaller, Concepción Junyent, José A. Flores – Cos de ball

1968

– Programa del Liceu – 22 desembre 1968 – EL TROVADOR – Coreògraf i mestre de ball: Juan Magriñá – Ballarins estrella: Asunción Aguadé, Alfonso Rovira – Primers ballarins: Cristina Guinjoan, Fernando Lizundia – Solistes: Angeles Aguadé, Elena Bonet, Guillermina Coll, Dolores Escriche – Cos de ball

Crítica – 1968 – Gran T. del Liceu – Il trovatore – Pedro Lavirgen

1965

– Programa del Liceu – 13 gener 1966 – EL TROVADOR –

1957

– Programa del Liceu – 24 novembre 1957 – EL TROVADOR – Coreògraf i mestre de ball: Juan Magriñá – Especial col·laboració d’els Ballets de Barcelona – Ballarina estrella: Aurora Pons – Primers ballarins: Antoñita Barrera, Araceli Torrents – Solistes: Cristina Guinjoan, Manolita Opr, Romana Uttini – col·laboració de ballarins de nom internacional: Hélène Amfelt (Ballet de Londres), Mercedes Borrull (1ª ballarina espanyola).

– Música gravada en directe del tros ballat –

LA CENERENTOLA – Opera en quatre actes en seis quadres
– Música: Gioacchino Rossini
– Llibret: Jacobo Ferritti inspirado en el cuento de Perrault
– Coreografia: Juan Magriñá
– Lloc d’acció: Imaginari
– Lloc d’estrena: Teatre Valle de Roma 25 gener 1817 –

Els dies 2, 4 i 7 de febrer de 1971 el Gran Teatre del Liceu presentava l’òpera “La cenerentola” amb música de Gioachino Rossini, absent en aquell escenari des de 1961.
Òpera de gran lluïment sobretot per a la mezzosoprano protagonista en el deliciós rol d’aquesta Ventafocs tan llatina, aquesta edició va servir per a la presentació liceista (i única actuació en òpera) de la gran diva Teresa Berganza, dirigida musicalment per Franco Ferraris. Això en aquells moments despertà una expectació enorme.
Quina particularitat anecdòtica tingueren aquelles funcions? Doncs que Rossini va concebre aquesta òpera sense cap moment dansístic i, com que el Liceu tenia el seu Ballet Titular -en una etapa gloriosa-, l’empresari del Liceu de llavors, Joan Antoni Pàmias, va decidir afegir-hi un ballet. Va seleccionar alguns números de la suite de ballet composta per Rossini per a la seva òpera “Moïse et Pharaon” i els va col·locar a l’inici del darrer quadre de l’òpera, just abans de la intervenció final de Ventafocs (el famós rondó “Nacqui all’affano”, de grandíssima dificultat vocal però alhora d’enormes satisfaccions si se’l serveix amb brillantor, com va ser el cas).
Aquest afegitó, que va permetre al Ballet Titular del Liceu un dels seus habituals grans èxits, no va complaure massa la mezzosoprano. Però com que el triomf va ser merescut per a tothom, molt especialment per a ella, les tres vetllades van cloure’s en un ambient d’eufòria en què tothom tornava content a casa. I el Ballet del Liceu, feliçment, també va poder dir la seva en aquest meravellós conte rossinià.

Just deu anys abans, pel novembre de 1961, “La cenerentola” ja havia estat representada al Liceu, tres funcions amb els mateixos decorats de Nicola Benois emprats el 1971 i un gran elenc (fou el debut liceista de tot un ídol de la casa, la mezzosoprano piamontesa Fiorenza Cossotto, als seus tendres 26 anys!) i, pel que fa al ballet, idèntiques circumstàncies que el 1971: per tant, en el quadre conclusiu de l’obra i just abans del brillantíssim rondó final que la Cossotto brodava cada nit -i que el públic aclamava-, el Ballet del Liceu deia la seva, assolint-hi tanmateix un bon èxit. – Jordi Pujal –
art. 1 – art. 2

fotos - La cenerentola

1971

– Programa del Liceu – 2 febrer 1971 – LA CENERENTOLA – Coreògraf i mestre de ball: Juan Magriñá – Ballarins estrella: Asunción Aguadé, Alfonso Rovira – Primers ballarins: Angeles Aguadé – Solistes: Elena Bonet, Carmen Cavaller, Guillermina Coll, Mª Dolores Escriche – Cos de ball

Critica – 7 febrer 1971 – Teatre del Liceu – LA CENERENTOLA –

1961

– Programa del Liceu – 5 novembre 1961 – LA CENERENTOLA – Coreògraf i mestre de ball: Juan Magriñá – Ballarins estrella: Aurora Pons – Primers ballarins: Antoñita Barrera, Miguel Navarro, Araceli Torrens – Solistes: Cristina Guinjoan, Pedro Tomás, Asunción Aguadé, Juan Sanchez, Lino Brito, Alberto Tort – Cos de ball

LA DAMNATION DE FAUST – llegenda dramàtica en quatre parts.
– Música: Hector Berlioz
– Llibret: Hector Berlioz amb ajuda de Almire Gandonnière
– Coreografia:
– Lloc d’acció:
– Lloc d’estrena: Opéra-Comique de Paris 6 desembre 1846 –

“La damnation de Faust” (‘La condemnació de Faust’) inicialment fou concebuda pel seu compositor, Hector Berlioz, per a ser interpretada en sales de concert ja que és una obra (definida pel propi Berlioz com a ‘llegenda dramàtica en quatre parts’) a mig camí entre l’òpera i la simfonia coral, amb quatre solistes vocals i gran desplegament coral i d’orquestra. Després de la mort de Berlioz, però, va passar a interpretar-se sovint com si d’una òpera es tractés. Avui dia coexisteixen ambdós formats als auditoris d’arreu.
Famosa sobretot la ‘Marxa hongaresa’ que sona a la primera part, la partitura conté dos breus fragments orquestrals que, quan es decidia proposar l’obra en format operístic, normalment hom els destinava a ser ballats: el ‘Ballet des Sylphes’ de la segona part i el ‘Menuet des Feux Follets’ de la tercera.
La proposta liceista de l’obra de desembre de 1968 optà pel format operístic, amb l’assignació al Ballet Titular del Liceu dels dos moments esmentats: per sota del gran potencial de la companyia. I és que de la crítica publicada a ‘La Vanguardia’ signada per Solius se’n desprèn certa grisor en tota la representació, sense destacar-ne massa la tasca de l’equip de Magriñà. Però és que la cosa no donava per a més! I la feina grossa la tenien aquells mateixos dies en les funcions de “Canigó” que s’alternaven amb aquestes de “Damnation”. – Jordi Pujal –

fotos - La Damnation de Faust

1968

– Programa del Liceu – 5 desembre 1968 – LA DAMNATION DE FAUST – Coreògraf i mestre de ball: Juan Magriñá – Cos de ball