GRANADA – la peça exposa, com una esclava cristiana que ha aconseguit escapolir-se del seu captiveri malauradament es troba amb un califa que avorta el seu camí d’alliberament.
Música: Albéniz
Coreografia: Juan Magriñà
Del llegendari i generós catàleg pianístic del compositor de Camprodon Isaac Albénz la seva famosa “Suite española Op. 47”-estructurada en vuit números-, que va escriure el 1886, ocupa un lloc d’honor,essent pedra de toc per a tot gran pianista. Sobre el núm.1 -definit per Albéniz com ‘serenata’ i amb el títol “Granada”- Joan Magriñà va dissenyar una frapant coreografia (batejada amb idèntic nom) amb la presència enigmàtica, damunt l’escenari, d’una sola ballarina i una lleu pinzellada argumental, ja que la peça exposa,molt subtilment, com una esclava cristiana que ha aconseguit escapolir-se del seu captiveri malauradament es troba amb un califa (que en cap moment apareix en escena) que avortà el seu camí d’alliberament. Peça molt lírica, amb una gran demanda d’expressivitat a la intèrpret i un ús excels i savi del llenguatge coreogràfic posat al servei d’aquesta expressivitat (que confirmava, un cop més, l’excepcionalitat del Mestre com a coreògraf), es muntà per a la Primera Ballarina Araceli Torrens, estrenant-se a finals dels anys cinquanta del segle passat. Uns anys més tard -a meitats dels seixanta- la peça es reposà incorporant-se immediatament al repertori del Ballet Titular del Liceu: llavors la intèrpret fou una Cristina Guinjoan d’imponent presència i gest regi. Com a curiositat esmentar que, en la gala de dansa commemorativa del centenari d’Albéniz que protagonitzà la companyia el 22 d’abril de 1960 al Palau de la Música Catalana “Granada” -a càrrec de la Torrens- fou un dels plats forts: les cinc figures femenines en aquell 1960 (Ballarines Estrella,Primeres i Solistes) eren, Cristina Guinjoan, Antoñita Barrera, Aurora Pons, Araceli Torrens i Romana Uttini. – Jordi Pujal –
– Crítica – 24 abril 1960 – La Vanguardia – PALACIO DE LA MÚSICA – Festival de ball espanyol