LA CLEMENZA DI TITO – òpera en dos actes – mostra la imatge d’un governant recte però clement amb el seu poble, fins i tot davant d’un intent d’assassinat contra la seva persona preparat per Vitelia i dut a terme per Sexto, el seu amic.
– Música: Wolfgang Amadeus Mozart
– Llibret: Tommaso Mazzolá
– Coreografia:
– Lloc d’acció: Hongria segle XVIII
– Lloc d’estrena: Teatre Nacional de Praga 6 setembre 1791
Pel desembre de 1975 el Gran Teatre del Liceu proposava una de les darreres òperes compostes per Wolfgang Amadeus Mozart, “La clemenza di Tito”, absent d’aquell escenari des de 1963.
Magna obra mestra, sovint s’ha parlat d’estatisme en la seva acció teatral, de manera que alguns sectors li troben cert aire oratori-al. Potser en base a això per a les tres funcions de la reposició liceista de 1975 l’empresari Pamias va jugar fort en portar la companyia de l’Òpera de Trier, dirigida musicalment per Charles Vanderzand, amb la seva pròpia producció i cantants. I és que la perla d’aquesta producció era la figura del gran Germinal Cassadó (en ocasions escrit ‘Casado’) en ser-ne l’escenògraf i director d’escena. Cassadó (1934-2016), artista famós, mític i, com Alfons Rovira, polifacètic (ballarí, actor, coreògraf, decorador, regista operístic, director teatral, dissenyador de vestuari), de carrera impressionant al costat de referents com el Marqués de Cuevas i Maurice Béjart, amb la seva visió de l’obra volia dotar aquesta “Clemenza” de l’energia i vitalitat (erradicant així l’estatisme) que alguns hi trobaven a faltar. I amb quines eines? Doncs amb dos elements: una sola escenografia, simple i impactant, i donant un gran protagonisme al ballet (no previst en la idea primigènia mozartiana), l’encarregat d’insuflar vida i energia a l’acció. Cassadó va treballar de valent i amb entusiasme amb el Ballet Titular del Liceu -ballarines que participaven encara recorden amb emoció aquells assajos eterns però tan frapants, plens de complicitat amb Germinal Cassadó-, i la companyia, esperonadíssima, va respondre al 200% Conseqüència? Solius en la seva crítica a ‘La Vanguardia’ destaca per damunt de tot la tasca del tàndem Cassadó&Ballet del Liceu: la part musical, en aquest cas, quedava en segon terme. Afortunadament hi ha testimoni gràfic de la màgica tríada Vanderzand&Cassadó&Ballet del Liceu. Un èxit sonat sense pal·liatius, una altra fita per a la companyia.– Jordi Pujal –
1975
– No s’ha trobat cap relació nomes el programe de la Temporada del Liceu 1975-76