Critica – 6 desembre 1962 – La Vanguardia – Liceu – AIDA – … Les escenes de ball, Joan Magriñà les havia renovat i treballat molt, i van resultar extraordinàriament vistoses i de magnífica exhibició especialment per als solistes Aurora Pons, Antoñita Barrera, Araceli Torrens i el bilarín Juan Sánchez Arolas. … – Xavier Montsalvatge –
… Paràgraf a part mereix la magnífica actuació del cos de ball del Liceu en totes les seves intervencions i d’acord amb l’esperit de renovació que ha presidit la tasca coreogràfica de Joan Magriñà qui ha mostrat un cop més el seu talent i bon gust. Meravellosa Aurora Pons en tots els seus moviments: exquisides Antoñita Barrera i Araceli Torrens; àgil i molt segur Juan Sánchez Arolas -veritable revelació d’aquesta temporada- i excel·lents Cristina Guinjoan, Assumpció Aguadé i la resta dels ballarins participants. … – Manuel R. de Llauder –
… El Cos de ball del Gran Teatre del Liceu va presentar una fastuosa visió coreogràfica en la segona escena de l’acte segon, ideada pel mestre Joan Magriñà, en la qual van lluir els seus “virtuosismes” plàstics la ballarina estrella Aurora Pons, i els primers ballarins, Antoñita barrera, Araceli Torrens, Cristina Guinjoan, Assumpció Aguadé i Juan Sánchez Arolas. El vestuari que van ostentar els dansaires va ser confeccionat segons dissenys d’Arturo Carbonell … – A. Catala –

1962-12-06-critica-I festival de festivales de opera-Liceo-AIDA-cantantes negros-Manuel R. de Llauder

1962-12-06-AIDA-I festival de festivales de opera-Liceo-AIDA -A.Catala

En el Gran Teatre del Liceu
MEMORABLE REPOSICIÓ DE ‘ELEKTRA’ De R.Strauss, QUE VA TENIR UNA SUPERBA PROTAGONISTA A Gertrud GROB-PRADL

I brillant estrena del ‘ballet ‘Soirée Vienesa’ (Valsos de ‘El cavaller de la rosa’), coreografia Juan Magriñá

Memorable vetllada la de ahir a la nit al Liceu, ja que totes les exigències vocals, escèniques i insuperables reclamades per aquesta tremenda tragèdia lírica que és ‘Elektra’, de Ricardo Strauss, es van veure àmpliament satisfetes pels eminents artistes del repartiment, encapçalat per la magnífica soprano Gertrude Grob-Prandl, i per l’orquestra del gran teatre, sota l’estupenda direcció del lmestre Hdrst Petruschke.
El tema de la terrible venjança d’Elektra i Orestes contra la seva mare Klytaemnestra, i l’assassí del seu pare, Egist, ha inspirat a gran nombre de literats i músics. I si entre els poetes de l’antiguitat, va ser Sòfocles el que millor va plasmar el tràgic assumpte, en els temps moderns ha estat Hygo de Hofmansthal qui amb més fortuna va captar a Richard Strauss, quan va veure l’obra a Berlín, adoptant immediatament la versió del dramaturg austríac per la seva òpera, que va estrenar a Dresden, el 25 de gener de 1909. a Espanya, el drama de Hugo von Hofmansthal, va ser traduït al català per Joaquim Pena, i al castellà pel mateix en col·laboració amb Eduardo Marquina. Va ser estrenat a Madrid per Margarida Xirgu, el 1914. L’òpera de Strauss es va representar per primera vegada al Liceu el 1949, i va ser reposada la temporada 1955-1958. Va tenir com a protagonista, a Meining -morta fa dos anys- i ‘Orestes’ va ser encarnat per Marcelo di Giovanni, com ahir a la nit.
Com anell a el dit -com va passar en ‘Salome’- li va venir a Ricardo Strauss l’assumpte de la tragèdia grega per al seu vigorós temperament sensual i per al seu geni d’orquestrador, ja que les idees que s’agiten en l’estremidor ambient de l’obra, la ira, l’odi implacable, la desesperació sense límit, van servir perquè el compositor alemany desplegués un virtuosisme descomunal en la conjugació de les veus i dels instruments, que arriben a assolir una intensitat líric-dramàtica mai igualada per compositor algun. I no és que Strauss es mostri original en el discurs melòdic, que és eminentment wagnerià.

Per exemple, el passatge que il·lustra la inicial desesperació d’Elektra és similar a el de la cavalcada de ‘Las walkirias’, i amb el mateix compàs, si bé en els efectes instrumentals, Strauss dóna més importància a el joc dels baixos (trompes, fagots i altres instruments de fusta, combinats). La veritat és que no hi ha una altra òpera en què la ‘luxúria orquestral’ es mostri tan contínua i amb tan estridents accents com a ‘Elektra’
Ja hem al·ludit abans a la magistral interpretació de ahir a la nit, Gertrud Grob-Pradl va estar incommensurable en el paper de la protagonista, que va viure amb la més vigorosa passió i el més cru realisme.
La seva potent veu, d’un registre excepcional. Va brillar en tot moment, mostrant una resistència extraordinària en la successió dels prolongats aguts, especialment quan ànsies de venjança d’Elektra és similar a el de la cal-com actriu dramàtica, no es va poder demanar més …
Va impressionar fortament a el públic la tasca de la ‘mezzo’ Elisabeth Scahertel -de gran èxit dels Festivals de Bayreuth, que va encarnar el paper de ‘Klytaemnesta’ de manera portentosa, tant en cant com en acció, infonent accents esgarrifosos a el relat dels seus tempestuosos somnis davant Elektra. Felicíssima també l’actuació de Gladys Spector, de veu molt grata i dúctil, a ‘Chrysothemis’.
El baix Wolfran Zimmermann i el tenor Marcello di Giovanni, esplèndids a ‘Orestes’ i ‘Egisto’, respectivament, i excel·lents els altres intèrprets, gairebé tots ells escollits entre autèntiques primeres figures: Miguel Aguerri, Maya Maiyska, Margarita Brenner, Norma lisió, maysa Marvel, Josefina Navarro, M. Teresa Casabella, Bartolomé Bardagí, Rafael Camps, Maria Clara lleuger i Eulàlia Gil.
El mestre Horst Petrusche, va estar francament admirable, aconseguint el més robust rendiment de l’orquestra en el que va de temporada. Totes les seves seccions van estar magistrals. Diguem en honor de les trompes, que van vèncer amb perfecció tècnica les enormes dificultats de les parts.
Gertrud Grop-Pradl va ser aclamada amb el major entusiasme, sonant a la sala vibrants ‘bravos’, que es van fer extensius a la resta d’intèrprets, mestre director, i regidor d’escena, Joseph Witt.
Després de la tragèdia, l’alegria embogidora dels valsos, en tota l’exaltació manifestada en aquesta exquisida ‘Soirée Vienesa’, segons la música de ‘El Cavallero de la Rosa’ del propi Richard Strauss, i amb una reeixidíssima coreografia de Juan Magriñá, que ha posat un cop més de relleu el seu talent, el seu esperit subtil i la seva elegància de concepció i realització. Que bé es van moure totes les parelles, inicialment en un ambient romàntic, per donar pas després a l’evocació d’altres èpoques i acabar com a el principi !.
Aurora Pons, meravellosa, com sempre, En les seves diverses facetes. Va ser secundada amb els majors encerts per Araceli Torrents, Antoñita Barrera, Juan Sánchez Arolas, Cristina Guinjoan, Assumpció Aguadé i tot el cos de ball.
Va contribuir l’encant de l’ambient, l’encert de J. Espasa en el decorat luminotècnic i en els figurins realitzats per Peris Hernando.
Els calorosos aplaudiments a tots els intèrprets i a Juan Magriñá. Van ser compartits pel prestigiós mestre Eugenio M. Marco, que va dirigir amb exquisida ductilitat l’orquestra, molt feliç en matisos i ritmes. – Manuel R. de Llauder–