EL DUELO (LE COMBAT)
– Ballet inspirat en el Cant XII del poema “Jerusalém liberada” de Torcuato Tasso. L’acció transcorre en el camp de batalla. Un combat a mort entre Tancredo i un rival enmascarat que resulta ser la seva estimada Clorindo.
– Música: Raffaello de Banfield
– Coreografia: Juan Magriñá
– Figurins: Ramón Trabal Altés.

– El duel (Le combat segons l’original i estrenat aquí amb el títol de El duelo)-en ocasions se’n parla com de ‘poema coreogràfic’-, fou un dels èxits sonats del Ballet Titular del Liceu. Aquest ballet, el moment culminant del qual, ubicat cap al final de l’obra, és un pas a dos molt líric on la ballarina, gairebé inert, s’ha de deixar dur totalment pel seu ‘partner’/ballarí, va arribar al Liceu per primer cop el 1952 interpretat pel New York City Ballet (amb coreografia de William Dollar), reposant-s’hi el 1965, en aquesta ocasió amb el Ballet de l’Òpera de Belgrad. En ambdós casos la rebuda del públic fou tan espectacular que el Mestre Magriñà va decidir incorporar l’obra al repertori del Ballet del Liceu creant, naturalment, la seva pròpia coreografia.
El 28 de novembre de 1967 (amb rèplica dues funcions més els primers dies de desembre), i tot formant part d’un programa triple amb les òperes Suor Angelica de Puccini i Alissa del mateix Raffaello de Banfield -ambdues amb el protagonisme estel·lar de la soprano romanesa Virginia Zeani, un dels ídols liceistes del moment-, el Ballet del Liceu estrenava amb tots els honors (escenografia i vestuari de Ramon Trabal Altés i direcció musical del Mestre Sardó) el seu propi Duelo. I la història es repetí… perquè l’èxit assolit fou tan gran (en la seva crítica a ‘La Vanguardia’ Xavier Montsalvatge certificava que El duelo havia estat la peça més exitosa del tríptic presentat) que, en la temporada coreogràfica liceista de 1973, El duelo es va reposar. I aquell mateix 1973 fou inclòs en el programa de les gales de dansa (concretament, la del 28 d’agost) que la companyia va protagonitzar al Teatre Grec de Montjuïc.
Recordà com aneg-dota, que al novembre de 1967, al costat del propi Raffaello de Banfield visità a l’escenari, després de baixar el teló, el llavors famós George Chakiris. – Jordi Pujal – Instagram:-art.1–art.2–art.3

fotos - El duelo

1973

– Programa del Liceu – 20 maig 1973 – Temporada coreográfica – EL DUELO – Repartiment: Tancredo: Alfonso Rovira; Clorinda: Asunción Aguadé; Guerrero: Fernando Lizundia; Amazonas: Carmen Cavaller, Concepción Junyent, Berta Albareda, Mercedes Núñez; Guerreros: José A. Flores, José Mª Massó.

Anuncis – 27, 28 i 29 agost 1973 – Teatre Grec de Montjuïc – quatre últimes representacions de aquest estiu– EL DUELO

1968

Cartell – 5 i 9 agost 1968 – Plaça toros Las Arenas (La Monumental)

_ Programa – 5 agost 1968 – Plaza de Toros las Arenas –

1967

– Programa del Liceu – 28 novembre 1967 – Temporada d’hivern – EL DUELO – Repartimen: Tancredo: Alfonso Rovira; Clorinda: Asunción Aguadé; Guerrero: Fernando Lizundia; Amazonas: Carmen Cavaller, Angeles Aguadé, Mercedes Falco, Rosalina Ripoll, Carmen Cavaller; Guerreros: José A. Flores, Josechu Gómez.

Critiques
Crítica – 1967-11-30 – La Prensa (pagina quince) – ALISSA – SUOR ANGELICA – EL DUELO
Crítica – 1967-11-29 – Telexpres – Alissa – Suor angelica – El duelo
Crítica – 1967-11-29 – El Noticiero Universal-ALISSA-SUOR ANGELICA-EL DUELO
Crítica – 1967-11-29- Diario de Barcelona – Alissa – El Duelo

LABERINTO
– Pel camí que condueix enlloc. En la trobada de Teseu i Ariadna. Per l’exaltació del Minotaure.
– Música: X. Montsalvatge
– Coreografía: Juan Magrinyà.
– Escenografia i figurins: Ramon Ivars

La peça simfònica “Laberinto”, composta el 1970 per Xavier Montsalvatge per encàrrec del ‘Festival Internacional de Música y Danza de Granada’, on l’Orquestra Simfònica de RTVE l’estrenà el 23 de juny de 1971, és la base musical sobre la qual Joan Magriñà va bastir el seu ballet també anomenat “Laberinto”. Aquesta coreografia s’estrenà mundialment al Liceu el 28 d’ octubre de 1975 pel Ballet Titular del Teatre, amb escenografia i figurins del gran Ramon Ivars, dins el ‘II Festival Internacional de Danza’ celebrat al coliseu de la Rambla. Ballet estructurat en tres números diferenciats perfectament i molt rítmic, la seva base argumental rau en les tribulacions de Teseu per tal d’alliberar la seva estimada Ariadna, en mans de Minotaure i amb el rerefons del Laberint de Creta. Magriñà va fer una coreografia molt equilibrada i, al mateix temps, audaç per l’època, la qual cosa serví per a renovar i modernitzar increïblement la imatge que hom llavors tenia del venerable Mestre. I així ho corroborava Solius en la seva crítica publicada a ‘La Vanguardia’. A manera d’anècdota esmentar que, excepcionalment, i atès que la inclusió d’ aquest ballet en el programa va decidir-se en el darrer moment, en aquesta estrena la música no fou interpretada en directe: va sonar un enregistrament en cinta magnetofònica de qualitat minsa. Tanmateix, cal afegir que els Primers Ballarins Estrelles que actuaven eren Asunción Aguadé i Janusz Smolinsky, artista polonès que s’havia incorporat a la companyia en substitució del mai oblidat Alfons Rovira: i és que just aquells dies, Rovira juntament amb la seva esposa Carme Cavaller endegaven la seva brillant aventura balletística a l'”ensemble” del Musiktheater im Revier de Gelsenkirchen. El tàndem Magriñà&Montsalvatge, doncs, va saber enriquir de manera sobirana el patrimoni del Ballet del Liceu.

Amb motiu de la seva estrena absoluta, a càrrec del Ballet Titular del Liceu, que tingué lloc el 27 d’octubre de 1975 al coliseu de la Rambla, amb escenografia i vestuari ben impactants -la crítica feia ressò del profund efecte visual damunt l’escenari tant dels vestits com de la combinació de línies vermelles i negres en els elements escenogràfics- de Ramon Ivars. Peça molt rítmica i organitzada en tres moviments ben diferents, la trama gira entorn Teseu intentant deslliurar la seva estimada Ariadna, en poder del Minotaure que està pres al Laberint de Creta. El Mestre va fer quelcom molt equilibrat i fins i tot agosarat per l’època, un treball plàsticament bell i molt expressiu, amb un delicat pas a dos per l’escena de la trobada entre Ariadna i Teseu molt suggerent. Renovació fresca i total de la imatge que llavors es tenia del venerable Mestre: fou una vertadera alenada d’aire fresc. En un període àlgid de llur trajectòria, la prestació del Ballet liceista fou superba, amb el brillant protagonisme dels Ballarins Estrelles Asunción Aguadé (Ariadna) i Janusz Smolinsky (Teseu) -que actuà aquella temporada en substituir Alfons Rovira quan aquest marxà a Gelsenkirchen- i el Primer Ballarí Fernando Lizundia (el Minotaure). Malauradament les imatges il·lustratives, i malgrat el tremp admirable que transmeten, probablement no permeten fer-se una idea completa de la força de l’obra: aquí s’enyora potser algun primer pla i, sobretot, la fotografia en color. De tota manera, les fotos parlen per sí mateixes: és ben evident que es tractava d’un ballet amb tots els ets i uts al que se’n va saber treure partit, servint-lo immillorablement. – Jordi Pujal – Instagram:-art.1–art.2

fotos i música - Laberinto

1975

– 28 octubre 1975 – II Festival Internacional de Ballet – Ballet del Gran Teatre del Liceu – PIERROT – CLARO DE LUNA – TRES DANZAS ESPAÑOLAS DEL SIGLO XVIII – DANZA PROFANA (paso a dos) – estrena absoluta de LABERINTO – No tenim cap programa però està anunciat – Anunci – 28 d’octubre 1975 – La Vanguardia

Cartell – 27 i 28 octubre 1975 – II Festival Internacional de Ballet – PIERROT – CLARO DE LUNA – TRES DANZAS ESPAÑOLAS (de l’escola bolera) – DANZA PROFANA LA SARDANA DE LAS MONGES – LABERINTO

Critica – 29 octubre 1975 – La Vanguardia –

El ballet del Gran Teatre del Liceu clausura brillantment l’II Festival – ……… El més atraient de la vetllada ho va constituir l’estrena mundial del ballet “Laberint”, de Xavier Montsalvatge, encara que aquesta partitura s’ha presentat anteriorment com merament simfònica. L’obra resulta extremadament suggeridora per a un coreògraf disposat a treballar a consciència. La seva estructura en tres moviments perfectament diferenciats i la seva organització eminentment rítmica fan que aquesta obra resulti molt interessant per al teatre; posseeix, a més, un atractiu fons argumental que, basant-se en les tribulacions de Teseu per a alliberar la seva estimada Ariadna de les mans de Minotaure, tot això amb el kafkià fons de l’intricat laberint de Creta, va donar a Juan Magriñá l’ocasió de realitzar un agradabilíssim treball, perfectament equilibrat i d’una audàcia formal que dóna una imatge totalment renovada del veterà mestre. Magriñá ha pogut més que l’anquilosament que suposaria per a uns altres l’estar gairebé exclusivament dedicat a il·lustrar els gairebé sempre insignificants ballets de les òperes i, a més, ha sortit triomfant davant d’un cos de ball amb més il·lusions que realitats, salvant les notables excepcions abans citades. L’única objecció que cal fer és que la instal·lació metafòrica amb què es va oferir l’obra de Motsalvatge no és ni molt menys de la dignitat que el públic i l’obra mereixen; el no poder-se donar amb orquestra, que hagués estat ideal, i que per imperatius de temps no va poder ser així, almenys s’hagués pogut disposar d’un bon enregistrament i d’un bon equip reproductor. Amb tot l’èxit va ser rotund i molt merescut ……… – Solius –

Critica – 29 octubre 1975 –

El ‘Laberinto’ s’estrena amb gran èxit al Liceu… Els tres moviments que el compositor assigna a la seva obra es signifiquen en el treball de Juan Magriñà amb diferenciació admirable dels temes motivadors, aconseguint en el primer l’exacta imatge del “Laberint” en què es troba el perdut Teseu. Música i coreografia s’uneixen perfectament en la trobada de Teseu i Ariadna, on Juan Magriñà ha extremat la seva inventiva per a una realització extraordinàriament bella. Les tensions musicals de l’últim moviment s’expressen en el ballet amb intensitat profundament dramàtica. Es tracta doncs, d’una coreografia rica en idees per a una partitura important, a les quals s’uneix el incisiu efecte del decorat -laberíntiques línies vermelles sobre negre- i el molt adequat, original disseny dels figurins, en una magnífica creació de Ramon Ivars .
A l’èxit que va aconseguir el nou ballet van contribuir decisivament Assumpció Aguadé, Angeles Aguadé, Janus Smolinski i Fernando Lizundia, que van oferir una intervenció viva i poderosament expressiva. Amb ells i el cos de ball, van saludar des de l’escenari Xavier Montsalvatge, Juan Magriñà y Ramón Ivars. …. – Juan Arnau –