Rosita Segovia

Barcelona, 2 febrer 1922 – 24 setembre 2003

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Rosa Balcells Font, de nom artístic Rosita Segovia, va ser ballarina de dansa clàssica i dansa espanyola, coreògrafa i professora de dansa espanyola.

Va ballar amb el Ballet de Alicia Alonso, va ser primera ballarina al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la temporada 1936-37 i durant gairebé vint anys la ballarina estrella de la companyia d’Antonio, el bailaor.

És considerada una de les figures catalanes més rellevants de la dansa espanyola. Nascuda al barri gòtic de Barcelona i casada quatre vegades, va obrir dues escoles amb el seu nom especialitzades en aquesta disciplina, una als Estats Units i una altra de molt coneguda a Barcelona, que han format nombrosos ballarins de renom. També va actuar a diverses pel·lícules de cinema. – Wikipedia –

– El arte de vivir el flamenco – …. La seva revelació artística va tenir lloc al Liceu de Barcelona, ​​al costat de Joan Magrinyà, amb qui va intervenir en diverses obres, a partir de 1938. Durant els anys quaranta va realitzar diverses gires per Amèrica, on coneix a Antonio, en el ballet actua des de 1953 fins 1968, arribant a ser la seva parella en els primers anys seixanta. Va intervenir en la pel·lícula Todo es posible en Granada i ha actuat en els principals teatres del món.
Suposadament inscrita al registre civil com a filla de mare soltera. No és fins a 1929 quan és adoptada per José Balcells, al contraure aquest matrimoni amb la seva mare, Ana Font. El senyor Joan Mestres, inquiet empresari del Gran Teatre del Liceu, sempre a l’aguait de grans figures per mantenir l’actualitat i l’enriquiment de la seva prestigiosa programació, contracta a Rosita Segovia per ballar en l’òpera Samsó i Dalila. Rosita, que als seus quinze anys ja deixava enrere molts èxits, entra al Liceu per la porta gran, contractada com a ballarina estrella. Va obtenir una ovació tan inaudita que fins als cantants van quedar estupefactes i no van tenir més remei que agregar-se als aplaudiments del públic, Va ser la primera vegada que em vaig emocionar en un escenari, comentava l’artista recordant aquella actuació.
Cal destacar que en aquell moment l’adolescent ballarina no posseïa una gran preparació de puntes, ja que no havia tingut temps material per perfeccionar la tècnica, adquirida a l’acadèmia de Pauleta Pàmies, per a un paper de tanta envergadura. Però aquest follet que sempre la va acompanyar en les seves actuacions, amb aquest poder i aquesta força misteriosa que tot veritable artista porta, va rebutjar, com deia Federico García Lorca totes les tècniques apreses. Aquell ocellet (pajarillo), com així la va batejar la seva mestra Pauleta Pàmies, que assistia a les classes amb un vestit de bany en lloc d’un luxosos mallot com portaven les seves companyes, i unes sabatilles foradades, aconseguia tan codi-ciat lloc sense abans haver començat de “petite rate”, ni de solista, ni de primera ballarina. Lògicament això va despertar – com succeeix en totes les professions- aquest sisè pecat capital que es diu enveja i que a Rosita, dona i artista vulnerable i de gran sensibilitat, li impedia poder gaudir plenament d’aquells apoteòsics aplaudiments que li tributaven els seus fervents admiradors.
Rosita Segovia va actuar al Gran Teatre del Liceu en plena guerra civil. Va ser un èxit tan gran el que va obtenir en Samsó i Dalila, que l’empresa del Liceu va negociar ràpidament amb el seu mànager la presència a l’escenari de la ballarina durant tota la temporada d’òperes i sarsueles dels anys 1937 i 1938, en què va compartir la fama amb el llegendari ballarí i coreògraf Joan Magrinyà.

– Enciclopedia.cat –

– El Pais – 25 sept 2003 –

– Academia de las artes y ciencias del flamenco – … Al 1938, fins i tot en guerra, Rosita decideix aventurar-se en altres països i seguir la seva formació ja que pensa que no vol estancar al Palau. Torna a França on fa una gira actuant per als exiliats. Aquí coneix a Francisco Alfonso, concertista de guitarra i el seu primer marit. Junts es van a l’Havana ja que Francisco té un contracte amb Pro Art Musical.

No és difícil per Rosita començar a treballar-hi, amb la seva bellesa, el seu vestuari i el seu currículum tan complet fa el seu debut al Teatre Auditori de l’Havana. L’efecte de veure a una ballarina espanyola acompanyada d’una guitarra clàssica és impactant, causa sensació i crearà escola. És per això que la promotora decideix contractar-la per a tota la temporada com a ballarina principal per actuar pels principals països llatinoamericans. Rosita actua acompanyada en ocasions de la guitarra, altres d’un piano de cua o fins i tot d’una filharmònica. El Club dels Lleons també li ofereix un contracte per actuar per les principals ciutats nord-americanes, fins i tot la contra-tan un mes sencer a El Chico de Madrid a Nueva York, per on passen importants artistes espanyols. El Sunday Enquirer la defineix com “la millor ballarina espanyola”.

Als 18 anys Rosita rep la notícia de la mort del seu marit.

Sense Francisco, Rosita comença la seva carrera en solitari. L’any 1942 els seus pares, fugen de la mala situació d’Espanya i es muden amb ella a Cuba. El seu pare aconsegueix fer-se un lloc en el panorama musical ràpidament i posar-se en capçalera de cartells la qual cosa despertarà l’enveja de molts locals i serà destituït.

Rosita es va a Nova York a actuar a la sala Rainbow Room. Al seu retorn s’assabenta que va a tenir una germaneta, Ana Dolors. En Tijuana coneix a Fernando Larenas amb el qual es casa a les poques setmanes de conèixer-se. Ferran, és músic, i deixa el seu grup per fer-se funcionari obligant a Rosita a deixar el ball. L’artista té signats ja uns contractes pel que no podrà complir les exigències del seu marit i se’n va de gira, això sí, acompanyada de la seva sogra, que no la deixa sola ni un moment ni li permet veure a altres homes. Aclaparada per la situació Rosita torna a l’Havana amb els seus amics i fans i residirà allà fins a 1949, quan torna a Barcelona.

El 1948 actua al Carnegie Hall a Nova York amb el pianista Ernesto Lecuona i sis pianos de cua. L’actuació serà una de les més emocionants de la seva vida i no passa desapercebuda per a la parella artística Rosario i Antonio, que la veuen entre el públic. De fet, anys més tard quan es separa’n, Antonio, recordant l’èxit de Rosita en aquella ocasió, li proposa contractar-la per el seu ballet com a ballarina principal i amb ells estarà 15 anys treballant.

Quan Rosita torna a Espanya torna com una artista consagrada i experimentada pel que triomfa en la seva reaparició en el Teatre de la Cúpula de Coliseum a Barcelona. El seu nombre causa sensació i aquestes voltes cap enrere agafant el vestit seran una cosa que va crear escola. Comença a treballar amb els ballets de Barcelona, ​​fent gires per Espanya i França. També crea la seva pròpia escola a les Rambles de Barcelona i dóna classes fins que es trasllada a Madrid contractada per Antonio el ballarí per al seu ballet. Antoni i Rosita seran la parella artística més venerada de tots els temps.

Després de la seva etapa amb Antonio obre a Barcelona una escola a l’any 1970 i es dedica a fer classes aquí i en l’escola que Concha Espinosa té a Miami. Formarà a grans artistes i es crearà el gran Ballet amb tots els seus alumnes. El 1978 Rosita es casa amb José Zamorano, al què coneix a Miami.

Rosita deixa sense dubte la seva empremta en el panorama flamenc i encara se la recorda amb afecte. Mor el 24 de setembre, casualment el mateix dia i mes que La Argentinita i Trini Borull.

Trini Borrull

Madrid, 1916 – Las Palmas de Gran Canaria 2006

fotos – Trini Borrull

Retalls de diari – critiques, anuncis, noticies… sobre Trini Borrull

– danza.es – Va ser Trinidad Flandorfer Borrull, més coneguda com Trini Borrull, una destacada mestra en la història de la dansa del nostre país. Va fundar la seva pròpia escola el 1950 a Las Palmas de Gran Canària, i va ser il·lustre assessora de folklore en diverses ocasions. De família de ballarins, Trini Borrull va començar a interessar-se aviat per la dansa i va dibuixar el seu aprenentatge amb mestres en dansa espanyola com Ángel Pericet, Paco Reyes i Pauleta Pamiés. Com a ballarina va debutar a Barcelona el 1936, ingressant més tard en el ballet de Teatre de Liceu on va arribar a ser primera ballarina. Poc després també va signar coreografies per a aquesta companyia. Entre els guardons rebuts, Trini Borrull va ser premiada amb la Medalla de Plata al Mèrit de les Belles Arts de el Ministeri de Cultura (1989) i la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de Barcelona (1944).

– elartedevivirelfalmenco.com –Nascuda de pare austríac i mare valenciana (el seu veritable nom era Trinidad Flandorfer Borrull), venia per línia materna d’una important nissaga d’artistes del flamenc; el seu avi era el guitarrista Miguel Borrull Jiménez i la seva tia La Gitana Blanca; la seva altra tia, la bailaora Julia Borrull, va ser model de Julio Romero de Torres. Als cinc anys la seva mare la va portar a veure un recital de Pastora Imperi, i la nena Trini es va escapar i va pujar a escena per un instint que era en realitat la seva vocació. Als set anys la seva mare la va inscriure a la històrica acadèmia de ballet clàssic de Julia Castelao al carrer de la Duana i d’allí va passar a estudiar l’escola bolera amb Àngel Pericet i Luisa Pericet; també va prendre classes amb El Estampío.
Amb els freqüents viatges familiars a Barcelona, ​​Trini Borrull va ingressar a l’acadèmia de Pauleta Pàmies. El seu debut va ser també a Barcelona al teatre Apolo; després la va descobrir el crític i escriptor Alfonso Puig, que va alertar Sebastià Gash. Van escriure sobre ella i van ser els que li van presentar a Juan Magriñá, primera figura del Gran Teatre del Liceu, amb qui es va estrenar en un recital al Palau de la Música que van preparar en només dues setmanes. D’allí va passar al Liceu i van estrenar de seguida el seu primer ballet junts: Corrida de feria. El 1937 va ser nomenada primera ballarina i coreògrafa. En 1940 va ser amb Magriñá a l’Òpera de Zuric, on van estrenar la seva versió d’El amor brujo.
Des de 1944 va mantenir oberta la seva acadèmia a Barcelona, ​​a més de col·laborar en cinc films com a ballarina i coreògrafa. El 1946 va fundar la seva pròpia companyia amb la qual va debutar en el teatre Calderón de Barcelona, ​​un esforç enorme per l’època, amb 22 ballarins i una orquestra de 35 músics. Entre els seus ballets estan el seu Bolero de Ravel, Capricho español i Sonatina, de Halffter, a més de la seva reconstrucció d’El amor brujo inspirada per l’original d’Antonia Mercé.
En una gira per les illes Canàries, on va actuar en els teatres Pérez Galdós de Las Palmas i el Quimera de Santa Creu de Tenerife, va conèixer al què seria el seu marit i per qui va abandonar l’escena en 1949, just quan tenia a les mans un contracte per anar a ballar al Carnegie Hall. Al mudar-se a Las Palmas va continuar la seva carrera de mestra, formant a diverses generacions de ballarines i futurs mestres. La seva tasca de conferenciant amb temes com el llegat sobre Antonia Mercé la van portar a el teatre Colón de Buenos Aires, la Biennal de la Dansa de Lió i la Càtedra de Flamencologia de Jerez de la Frontera, entre molts altres llocs. Va ser precisament a Jerez, el 2000, on se li va donar un homenatge. El 1989 va rebre la medalla de plata de les Belles Arts, i el 2002 es va inaugurar a Las Palmas un centre coreogràfic amb el seu nom.
D’un enorme tenacitat i voluntat, Trini Borrull, una de les últimes figures emblemàtiques de la generació fundacional del ballet espanyol de segle XX, va lluitar contra el mal de Parkinson, i es va obstinar a crear una sèrie d’exercicis per mitigar els efectes d’aquesta malaltia ; tots els dies feia els seus exercicis de barra i tocava les seves castanyoles. Al morir, estava preparant un llibre recopilatori de les seves vivències i records.
El seu llibre La danza española, editat fa més de 20 anys per Meseguer i del què s’han fet diverses edicions, segueix sent fonamental (i en el seu format únic) per al coneixement i didàctica de la dansa espanyola i les seves coreografies de tradició.

– iberlibro.com – La Danza Española de Trini Borrull –

– elpais.com – agenda 29 setembre 2006 – Trini Borrull mestra de dansa –

– Academia de las Artes escenicas de flamenco – … La seva vocació per la dansa espanyola la va portar més tard a Madrid, a aprendre amb els millors balladors d’aquest període: Paco Reyes, El Estampío, Julia Castelau, Luisa Pericet i Ángel Pericet.
…
S’estrena el 1936 a Barcelona amb els espectacles de varietats, sent molt ben acceptada per la crítica que veu en l’artista un gran talent i una futura figura de la dansa.
És en aquest moment que coneix a Alfons Puig, del ballet, amant de la dansa i amic dels ballarins, en companyia de Joan Magriñá. La presenta al Palau de la Música…

– Real Academia de la Historia – Trini Borrull

– wikipedia.org – Trini Borrull

Teresa Boronat i Fabra,

Sant Andreu de Palomar, 1904 – Sant Antoni de Calonge, 11 març 1983

fotos – Teresina Boronat

– Institut del Teatre – Teresina Boronat va ser una ballarina barcelonina del barri de Sant Andreu que gaudí d’una formació completa en música, interpretació i dansa que li va permetre desenvolupar una bona carrera com a intèrpret, especialment de solista de dansa, en un context d’entreguerres del segle xx en què la figura de la dona creadora estava en plena efervescència…. Es va formar també a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic amb Adrià Gual i Ambrosi Carrion (1915). El 1917 va actuar al teatre El Dorado escenificant La sardana de les monges de Morera. El 1918 ja formava part del Cos de Ball del Gran Teatre del Liceu, del qual fou primera ballarina el 1922. Durant unes actuacions celebrades a Barcelona, el llavors director general de Belles Arts francès, Paul Léon, la veié actuar i li proposà d’anar a París…..
Fou contemporània d’Anna Pàvlova i d’Antònia Mercè, La Argentina, en una ciutat de París on els Ballets Russos havien deixat petja i que era el centre de l’avantguarda també coreogràfica. El 1937, Teresina va ballar a París amb Joan Magrinyà, Emili Vendrell i la Cobla Barcelona en favor de la causa republicana i amb la presència del Comissariat de la Generalitat catalana….
Finalitzada la dictadura de Franco, Teresina tornà de l’exili i s’instal·là en la seva nova residència de Sant Antoni de Calonge, on tingué una vida discreta allunyada del món artístic. El 1977 fou visitada per Xavier Fàbregas, qui deixà constància de la seva figura i la seva transcendència artística en un article a la revista Serra d’Or….
Teresina Boronat formà part del conjunt de dones ballarines i coreògrafes del primer terç del segle xx que van protagonitzar el format de dansa solista prenent l’exemple d’Isadora Duncan, Ruth Saint Denis i Loïe Fuller. Van dirigir companyies i van crear espectacles de dansa total a partir de la inspiració que van significar els Ballets Russos de Diàguilev. Juntament amb pintors i compositors, va intentar crear un seguit de ballets que unien tradició i avantguarda….
Però fou en el gènere espanyol on Teresina tingué més fama internacional a causa de la força i el reconeixement de la dansa espanyola i de la moda de l’espanyolada. Pel seu exili durant els anys del franquisme, la figura de Teresina Boronat ha caigut totalment en l’oblit, així com les seves aportacions coreogràfiques.

– balletibañez.com – ….La idea de Boronat era la llavor de quelcom que tanmateix no va arribar a fruitar mai: el ballet clàssic català. La possibilitat d’una escola clàssica bastida sobre materials catalans, gestualitats, músiques i temes. Hi hagué, després, ,altres temptatives, poques i anecdòtiques, de la mà de Joan Magrinyà o Trini Borrull. Però quaranta anys de franquisme van silenciar el que tot just eren uns primers tempteigs. Després, als anys setanta i vuitanta del segle XX, ja no es va establir un pont amb el que era la dansa de creació d’avantguerra: els creadors catalans van fer atenció als nous corrents europeus de la dansa contemporània, i només els esbarts van continuar treballant amb els materials tradicionals….

– TERESINA BORONAT: L’EXILI DE L’ÈXIT – (Treball de recerca de Laia Esquerrà del Inst. Menéndez y Pelayo de Barcelona)“Hi ha noms que han tingut un ressò mundial,
quan han aparegut amb insistència a les pàgines dels diaris, que han fet moure una multitud d’admiradors, i que, de sobte, desapareixen. Talment com una estrella amb cua que ratlla la foscor del cel i després s’hi perd.” – Xavier Fàbregues –

– Enciclopedia.cat – Estudià violí a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i rítmica amb el mestre Llongueras. Deixebla de Pauleta Pàmies, el 1919 debutà al Liceu de Barcelona com a primera ballarina del cos de ball auxiliar de l’òpera. Actuà amb el Teatre Líric, com a cantant i actriu dramàtica, debutà a París (1924) com a ballarina i coreògrafa, i establí allí una escola de dansa (1927).

– Imatges de Teresina Boronat –

– wikipedia – …La seva idea, que va exportar a països d’Àsia, Europa o Amèrica amb enorme èxit, era la creació d’una dansa clàssica però bastida sobre gestualitats, músiques, temes i altres materials catalans. No es basava només en material antic, sinó al contrari, es va apuntar a la moda europea dels seus contemporanis de basar-se en decorats, escenografia, partitures, etc. avantguardistes, dels artistes innovadors contemporanis a ella.. Després d’ella només hi van aportar algunes coses, a nivell anecdòtic, alguns coreògrafs com Joan Magrinyà o Trini Borrull, fonamentalment a causa dels quaranta anys de franquisme, que va prohibir aquest mitjà d’expressió. Amb la fi de la dictadura, els ballarins i coreògrafs catalans van preferir no mirar enrere i apostar per la dansa contemporània, mentre que els esbarts van considerar més urgent dedicar-se a recuperar els balls i danses tradicionals originals, desproveïts de la tècnica de la dansa clàssica….
Va treballar a més com a cantant i actriu.

– dadescat.com – L’any 1919, quan tenia quinze anys, debutà com a primera dansarina al Teatre del Liceu amb l’obra Thaïs. Posteriorment, la seva vocació pel cant la portà a treballar al Teatre Líric Català, on estrenà Don Juan de Serrallonga (amb música d’Enric Morera).
L’any 1924 debutà com a dansarina al Teatre Nacional de l’Òpera de París amb l’obra Taglioní chez Musette. El 1927 va obrir a París una escola de dansa.

– Ajuntament Barcelona – Carrer de Teresa Boronat

Manuela Mollá García

?

Manuela García – Joan Camprubi

Manuela Perea “La Nena”

Filla de Francesc Mollà i de Manuela García. Va estudiar Escola Bolera amb el mestre José Cañete i flamenc a les coves de Sacromonte. Amb només sis anys, va debutar a Madrid. Des d’abans de 1847, es la troba lligada al que va ser la seva parella artística, Joan Camprubí, amb el qual va ballar en els principals teatres d’Alemanya, Àustria, França, Hongria, Suïssa i Rússia, on van romandre durant tres anys, actuant a Sant Petersburg i Moscou, a més d’altres ciutats d’aquest país. El 4 d’abril de 1847, va ballar amb ell, com a primers ballarins, en la inauguració del teatre del Liceu de Barcelona, ​​al costat d’altres 11 parelles de ball, a la tercera part del programa de gala.
En ell, figurava La rondeña, amb coreografia de Camprubí sobre música de Josep Jurch, a més de balls tradicionals d’escola, com boleras robadas, boleras a ocho, zapateado, la cachucha, i altres balls espanyols: jaleo, jota aragonesa, ball plà o ball rodó.
Entre 1847 i 1849, encapçalava el ballet de rang espanyol establert de forma estable en el teatre del Liceu, companyia dirigida per Camprubí dedicada a l’escola bolera, també anomenada de ball nacional o de bailes de ‘cuenta y cascabel’. Va passar a el Teatro Real de Madrid, sempre amb Camprubí, com a primera ballarina, destacant-se en la seva carrera l’any 1863 pels seus èxits i les seves gires.

Segons José de Udaeta, “va ser la primera a ballar les Soleares de Arcas“, qui també l’anomena amb el sobrenom de La Cuenca. – Real Academia de la Historia –