El diumenge 4 d’abril de 1847 És el dia de la inauguració del Gran Teatre del Liceu. Curiosament, però, no es va representar cap òpera. El programa va ser aquest:

  • Opertura del compositor valencià Josep Melcior Gomis i Colomer.
  • El drama en tres actes Don Fernando de Antequera, obra de Ventura de la Vega.
  • El ballet La Rondeña amb música de Josep Jurch i Rivas i coreografia de Joan Camprubí. L’execució va anar a càrrec de dotze parelles encapçalades pels catalans Manuela García i Joan Camprubí com a ballarins principals.
  • La cantata Il Regio Imene, amb música de Marià Obiols i Tramullas, i text italià de Joan Cortada i Sala.

Manuela García – Joan Camprubi

Acabada la funció inaugural, es va celebrar un fi de festa en que hi varen intervenir Manuela García i Joan Camprubí.

En aquells primers anys, existien dues companyies al Liceu, la de gènere espanyol en la que destaquen noms com Joan Camprubí, Manuela García, Manuela Perea “La Nena” o Manuel Pérez i la francesa Marie Guy-Stéphan en la de ball estranger. En aquells anys es representen entre d’altres els ballets, Las Mollares de Sevilla o La linda Beatriz.

Manuela Perea “La Nena”

Ricard Moragas

El 1852 debuta Ricard Moragas de la mà de Frederic Bartorelo, director i primer “bolero”. El 1859 Moragas ja és el primer ballarí i balla amb Manuela Perea “La Nena” per estrenar Celos y caliá i El carnaval de Venecia, coreografies del mateix Ricard Moragas, un excel·lent ballarí que domina tant el ball espanyol com la dansa clàssica i que serà un dels noms propis de l’ història de la dansa a Catalunya. El 1861 Ricard Moragas i Mariquita Edo estrenen Los Zuavos amb coreografia de Josep Alsina. El 1864 ja forma part del cos de ball una joveneta de només 13 anys, Pauleta Pàmies.

Destaquen noms com Giovannina Piteri, Enric Dervine, Enriqueta Bose, Magdalena Puig o Amalia Ortega, entre molts d’altres. En aquells anys, Ricard Moragas entre i surt de Liceu diverses vegades, i continuen actuant dues companyies, la de ball espanyol i la de ball estranger. Però els últims anys de la dècada dels 60 son temporades fluixes, només amb algunes reposicions i el ballet en franca decadència. Els ballarins són donats de baixa i les ballarines passen a fer papers masculins.