1960 – 23 de abril –
EL NOTICIERO UNIVERSAL
Al Palau de la Música
VIBRANT VETLLADA COMMEMORATIVA DEL CENTENARI DE ALBENIZ, DIRIGIDA PER J. Magriñà I EL MESTRE sardó

Vibrant vetllada coreogràfica la de ahir a la nit al Palau de la Música ple d’un públic enfervorit per la espanyolíssima emoció la gràcia racial, el virtuosisme tècnic i la vitalitat delirant que emanaven d’un conjunt d’artistes seleccionats per Juan Magriñá del “Ballet” del seu Estudi , per commemorar el centenari del naixement del nostre Isaac Albéniz el genial fundador de la música espanyola contemporània. Bona ocasió per al veterà i admirat ballarí i mestre coreogràfic brindés els progressos dels seus deixebles de tots dos sexes – predominant el bell – amb l’acusat relleu de la seva pròpia aportació personal i de figures estel·lars ja consagrades com a artistes titulars del nostre Gran Teatre del Liceu: Antoñita Barrera, Araceli Torrens, Miguel Navarro, Cristina Guinjoan i Romana Uttini.
Sota la intel·ligent i acurada direcció del mestre Adrián Sardó, al capdavant d’una orquestra simfònica integrada per prestigiosos i coneguts professors, es va anar desenvolupant el bé combinat programa. No podem detenir-nos en fer judici analític, un per un, dels números interpretats. A la primera part, obres de diversos autors, i en la segona, exclusivament d’Albéniz. Però si destacarem les característiques principals dels seus intèrprets.
Joan Magriñá no va deixar de sorprendre’ns per la jovial plenitud de facultats que va donar mostra. Admirem el seu mestratge i domini en els dos aspectes, el clàssic i el flamenc — prodigiosa la seva lleugeresa en el taloneig a ballar les “Soleares” a la guitarra – i en tot moment va ser l’artista sincer que expressa rítmicament el que sent, amb vigor passional, però sense exageracions desbordants. Amb el braceig precís i el gest correctament expressiu. Perfectes seus finals de passos.
Aurora Pons va captivar especialment per la puresa de línia de la seva tècnica clàssica. En el treball de puntes ha arribat a la perfecció, a jutjar per la seva finíssima tasca en “Malaguenya”, de Paul Vidal. La seva delicadesa expressiva és difícilment superable. Com ens agradaria veure-la al “Llac dels Cignes”! …
Una meravella d’execució, les danses del “Molinero” i de la “Molinera”, d ‘ “El barret de tres pics” de Falla a càrrec de Magriñá i la Pons. Una veritable filigrana d’elegància i finor en mímica i ball, dins del caràcter burlesc i sentimental alhora assimilat perfectament per tots dos.
Antoñita Barrera i Araceli Torrens han progressat notablement. Posseïdores ambdues d’autèntica intuïció artística, la primera es va mostrar summament àgil i graciosa, tant a la “Variació espanyola” de Juan Alfonso com a “córdoba” d’Albéniz — en la qual va palesar també vigor sensitiu — mentre la segona es va fer admirar per la seva gràcia i flexibilitat en “El Tripili”, de Obradors mostrant natural elasticitat en braços a “Granada”.
Miguel Navarro segueix fidelment els ensenyaments del seu mestre. Molt àgil en el zapateado, precís en la puntuació del ritme durant la seva execució d ‘ “El contrabandista”, i no exempt d’arrogant majoza a les estampes goyescas “La Verema” i “Ball a Sant Antoni de la Florida”.
En Cristina Guijoan i Romana Uttini es conjuguen la gràcia natural i una acurada tècnica. Les seves intervencions van ser seguides amb interès pel públic, que igualment va apreciar l’excel·lent tasca de la resta dels actuants: M. Antònia Regaña, Rosa M. Codina, Ana Ortiz, Nuria Lloveet, Assumpció Aguadé, Mercedes Pastor, Mª. Teresa González, Elisabeth Bonet, Sílvia Noguer, Mª Angeles Tozzi, Corito Malaxechevaría. I per galanteria cap al bell sexe, no hem citat abans a Santiago Dávila i Juan Sánchez.
A destacar la brillant tasca de conjunt en les esmentades estampes goyescas i en “Triana”. Bé assolits els efectes luminotècnics a càrrec de Laín.
No podem passar per alt la genial actuació — no exagerem — del veterà i insubstituïble guitarrista Miguel Borrull, amb el seu company José Gómez.
Per a tots va haver nodrits i perllongats aplaudiments i “bravos”, compartits pel mestre Sardó i tots els professors de l’orquestra.
MANUEL R. DE LLAUDER

– 1958 el 4 de novembre –
En LA FARANDULA
“Carmen”

L’acte més destacat de tots els que ha celebrat el Sindicat del Metall amb motiu de la festivitat de Sant Eloi, ha estat sens dubte, la representació de l’òpera “Carmen” que va tenir efecte el diumenge a la nit al teatre la Faràndula.

Feia molts anys que la famosa òpera del mestre Bizet no s’havia representat a Sabadell, i per tal motiu, el Teatre va registrar una bona entrada.
La vetllada va transcórrer en un ambient de fredor, detall molt comprensiu per tractar-se d’una òpera difícil de representar per una companyia més o menys improvisada. Existeixen altres òperes de menys moviment. En l’òpera “Carmen” fan falta, tenor, baríton i baix, quatre tiples, nombrós cor de tots dos sexes, cos de ball, pel que resulta massa òpera per a una funció de “bolo”
  Això és el que va succeir aquesta vetllada operística organitzada amb bones intencions i millors desitjos.
Encara sort que l’excel·lent partitura de Bizet, és tan agradable, que els defectes, quan existeixen, queden compensats entre els inspirats fragments de la música, ja que potser l’orquestra va ser una nota excel·lent de la vetllada.
Amparo Vera, tible de molt prestigi, va defensar amb encert el paper de “Carmen”, posant un cop més en relleu, el seu temperament artístic i el seu esforç va ser justament reconegut, ja que es va enfrontar amb una tasca molt en condicions als seus excel·lents qualitats de cantant. Concretant direm que “Carmen” no és una òpera per Amparo Vera.
El tenor Mario Romani, desconegut del públic sabadellenc, amb una veu potent però desigual, no va arribar a interessar en cap moment, malgrat la seva bona voluntat en imprimir energia al personatge. A més físicament tampoc va estar en caràcter.
El baríton Herminio Ezquerra, va fer una actuació que no va passar de discreta.
El més brillant de l’òpera, va ser sens dubte, l’actuació de Lolita Torrentó, que va oferir una “Micaela” perfecta, sobresortint dels altres personatges. El millor de la representació de “Carmen”, va ser la romança del tercer acte, sent per a ella els millors aplaudiments, Molt bé Maria Assumpció Llenas i Carmen Arnau, destacant en totes les intervencions que van estar al seu càrrec.
Els cors i el cos de ball, com sempre en aquestes representacions d’òpera que no passen de discretes.
La direcció musical va estar a càrrec del mestre Adrián Sardó , que malgrat una confusió que va tenir en ser visat un dels fragments del baríton, va dirigir sempre amb encert i energia, sent cridat al final de cada un dels quatre actes, per rebre aplaudiments del nombrós auditori.
Digne d’elogi va ser l’interès del Sindicat del Metall, en oferir als seus afiliats i al públic de Sabadell, una vetllada operística que comptant amb un mareig escènic tan fastuós com és el del Teatre La Faràndula, constitueix sempre una nota destacada de qualsevol festivitat.
En general es va considerar que aquesta representació, tot i no ser de les més afortunades, no va deixar de tenir al·licients, tal com hem dit, en el mestre director, en l’orquestra i en la tiple Lolita Torrentó.
L. P.