– 1973-02-18- La Vanguardia – LA VIDA BREVE-EL SOMBRERO DE TRES PICOS
EL SOMBRERO DE TRES PICOS
És una llàstima que per aquests imponderables tan difícils d’evitar en qualsevol temporada d’òpera, la de Barcelona al Liceu hagi acabat amb precipitacions que van posar en perill la celebració mateixa de les funcions dedicades al programa de Falla, el qual era en principi un els més suggerents del repertori d’aquest any. (….)
(….)
‘El sombrero de tres picos’ va resultar molt més cuidat, amb una bona direcció orquestral de Gerardo Pérez-Busquier (una adreça d’ofici, a la qual obliguen sempre els ballets). El decorat de Burmann és funcional, de bon gust i res més. De la interpretació destaquem sobretot la coreografia de Joan Magriñà, més descriptiva que les conegudes de Massine o d’Antonio (sense que vulguem establir cap mena de comparacions) pantomímica però una base de dansa espanyola-clàssica molt pura, d’un sabor adequat a la gràcia picaresca de l’argument adaptat d’una llegenda granadina d’Alarcón. La nova coreografia, viva, d’una elegància tradicional, va servir per al lluïment d’Alfonso Rovira, que tornem a dir que és un ballarí d’excepció, encara que en l’obra quedés com una mica apagat, excepte en la Farruca, on va posar nervi i vigor concentrats.
Assumpció Aguadé és excel·lent ballarina i ho ha demostrat en incomptables ocasions, però considerem que el tipus maliciós, picant i desimbolt de la Molinera no li anava amb la seva expressió més aviat delicada i romàntica. Antonio Español, molt bon ballarí de caràcter, va destacar com Corregidor, i els altres van donar mobilitat a l’acció d’una peça coreogràfica extraordinàriament bella, que hauria, reposar periòdicament -igual que ‘La vida breve’- al Liceu perquè són de les obres que més categoria atorguen a la música nacional. I a més atreuen al públic. Com va poder veure divendres que la representació va ser coronada amb llargues ovacions. –Xavier MONTSALVATGE
LA VIDA BREVE
És una llàstima que per aquests imponderables tan difícils d’evitar en qualsevol temporada d’òpera, la de Barcelona al Liceu hagi acabat amb precipitacions que van posar en perill la celebració mateixa de les funcions dedicades al programa de Falla, el qual era en principi un els més suggerents del repertori d’aquest any. En efecte ‘La vida breve’ que és en realitat la primera obra ‘conscient’ a la producció de Falla, conserva tota la seva vigència musical (… ..)
Música fulgent de ritmes, de color orquestral i d’elegància narrativa (el ‘Tricornio’ ‘no deixa de ser un ballet-pantomímic). (….)
‘La vida breve’ i ‘El tricornio’ s’han muntat al Liceu amb precipitacions, com hem dit al principi, i el programa només s’haurà representat dues vegades, l’última avui, en què acaba la temporada al teatre. Repeteixo que ha estat una llàstima perquè hi havia bons elements perquè la representació fos valuosa en tots els sentits. I ho va ser en alguns només.
Interpretativament, el millor de la ‘Vida breu’ va ser la direcció musical d’Antonio García Navarro, que va fer el miracle d’obtenir una versió orquestral de constants matisos i d’una calor líric que gràcies a la bona col·laboració de l’orquestra es va mantenir sense sots ni ambigüitats.
(….)
La posada en escena no va ser molt més que improvisada, tot i valer-se d’un magnífic decorat de Manuel Muntañola, que va ser complicat amb jocs de llums innecessàries. La idea de convertir l’intermedi simfònic-coral en una escena de ballet va resultar en canvi de molt bon efecte i poder evocador. En canvi l’últim quadre, sense decorat, amb el cor i els ballarins (després de executada la seva coratjosa dansa) asseguts al voltant sense res per suggerir que allí es celebrava un alegre banquet de noces truncat per la presència de Salut, la gitana que va a morir als peus del seu amant, donava una sensació de pobresa i desinterès que no podem més que atribuir-ho al director d’escena.
(……). –Xavier MONTSALVATGE
