L’agost de 1968, i dins la programació dels ‘Festivales de España’ organitzats pel llavors existent ‘Ministerio de Información y Turismo’, la companyia en ple del Gran Teatre del Liceu (cor i ballet titulars, tècnics, decoracions, solistes vocals i directors d’orquestra contractats per a l’ocasió -l’orquestra titular liceista, en canvi, curiosament no-) es va desplaçar a Sevilla per a oferir a la Plaza de España sengles representacions de les òperes “Aida”(amb el reforç coral de l’Orfeó Laudate), “Madama Butterfly” i “Marina”, títols que també -sempre com ‘Festivales de España’- van oferir-se aquell mateix estiu a Madrid (Parque del Retiro) i a Barcelona (a la desapareguda Plaça de Toros de Les Arenes). Aquestes tres obres, i amb repartiments pràcticament idèntics, havien format part de la programació de l’anterior temporada liceista, la 1967-68, i per tant estaven ja muntades, per la qual cosa ara només calia recuperar-les: gestió admirable de l’empresari Pamias optimitzant recursos! Així que el Mestre Magriñà i tota la seva “família” liceista van agafar el farcellet i… cap al Prat falta gent: Sevilla estava esperant amb candeletes la seva escena triomfal d'”Aida” i el seu airós ballet mariner! La imatge (foto: Masachs), icònica d’aquella època -era molt habitual la publicació en els diaris d’aquesta mena de fotos quan famosos arribaven o marxaven del país: i és que aquells anys, on no existia el “low cost”, viatjar en avió no estava a l’abast de tothom- ens confirma un cop més que el Ballet Titular del Liceu era una companyia professional amb tots els ets i uts: no se n’estaven, de luxes! Record mediàtic de l’època, ben diferent a la d’ara.

30 agost 1968

FESTIVAL DE BAILE ESPAÑOL EN HOMENAJE A ALBENIZ

Joan Magriñà, l’extraordinari ballarí i coreògraf al qual tant deu la moderna generació de dansaires barcelonins, ha trencat el foc a la celebració de funcions de merescut homenatge a l’immortal compositor espanyol Isaac Albéniz, el músic de Camprodon, ha estat un dels autors espanyols que més han contribuït, amb les seves obres, a l’assentament d’un patrimoni musical espanyol d’autèntica altura, i el seu record mereix tots els homenatges que se li tributen.
Al Palau de la Música va presentar Magriñà un selecte festival de Ball Espanyol en el qual van participar figures del seu conjunt, seguidors de la seva escola de primeríssim coreògraf. Al programa figurava una part dedicada al ball espanyol al segle XIX, amb ‘Forners’ de Joan Alonso; ‘El tripili’ de Obradors; ‘Malaguenya’ de Paul Vidal; ‘Variació espanyola’ d’Alfonso; ‘El contrabandista’ de Gide-Alfons; ‘Pistes de bitlles’ de Giménez i la popular ‘La reixa’. Joan Magriñà va donar una autèntica lliçó de dansa movent-se en escena amb el senyoriu, la sobrietat i justesa en els seus moviments, que tantes vegades hem admirat al Liceu. Aurora Pons és la ballarina que dóna sempre aquesta sensació d’un ésser alat, per a ella no hi ha la llei de gravetat – i perdó (… …) incursió en la física. El seu gran sentit del ritme, riques facultats i la depurada escola del seu art, es conjuga perquè delit sempre amb la precisió dels seus gestos dels seus passos i dels seus jocs peus i braços. Araceli Torrents i Antoñita Barrera són artistes de la dansa que porten en si un sentit complet del ball i es lliuren amb tot el seu art al ritme de la dansa a la qual donen vida amb els seus moviments. Miguel Navarro continua en tots els seus passos l’excel·lent escola del seu mestre. Té temperament i facultats per ser una gran figura a la dansa. Cristina Guinjoan, Romana Uttini, i la resta del conjunt, van evolucionar amb harmonia, en moviments sincronitzats, en totes les seves intervencions.
Miguel Borrull va oferir uns solos de guitarra molt interessants, que van merèixer els calorosos aplaudiments que li va tributar el públic. Va il·lustrar també amb la seva guitarra unes ‘Soleares’ i ‘Fandangos de Huelva’ molt vistosos.
La segona part estava dedicada íntegrament a obres d’Albéniz. Uns fragments del ballet ‘Tapissos de Goya’: ‘Rumors de la Caleta’ a càrrec d’Aurora Pons, ‘Còrdova’ per Antoñita Barrera, ‘Granada’ per Araceli Torrents, ‘Catalunya’, ‘Sevilla’ i ‘Triana’ per conjunt, i ‘Evocació’ per l’orquestra, que va estar dirigida amb encert pel mestre Adrià Sardó.
El públic omplia quasi per complet el Palau de la Música no va recalcar les seves demostracions de grat i afecte als artistes. Els aplaudiments es van succeir sense interrupció al final de cadascuna de les peces i els mestres, directors i primeres figures del ‘ballet’ van haver de saludar des de l’hemicicle repetides vegades, agraint les càlides ovacions dels (….)

– Crítica La Vanguardia 20 mayo 1973, pag. 44

Assenyalat èxit del ballet titular del Gran Teatre del Liceu en la seva actuació d’anit.

Ahir a la nit, com a inauguració de la segona etapa en la present temporada de primavera al Liceu, va tenir lloc una funció d’acusat valor simbòlic: el Ballet Titular del Gran Teatre pot afirmar-se que va entrar en el seu ‘majoria d’edat’, tot i seguir sent expressió de joventut indeclinable, en inaugurar una sèrie de quatre representacions que vindran a enllaçar les recentment celebrades del London Festival amb les properes de la companyia de Maurice Béjart.
Gran responsabilitat ja que la dels nostres artistes dirigits per aquest admirable mestre i coreògraf que és Juan Magriñá, salvada ahir dignament com a testimoni i fruit d’un llarg, entusiasta i ben orientat treball de presentació del que ja havíem tingut convincents proves a través d’alguns ballets presentats com a complements en les passades temporades d’òpera, i que ara s’ha plasmat de la manera més rotunda.
El Ballet Titular del Liceu, acaba d’obtenir l’èxit que mereixia perquè ha presentat un espectacle colorit i d’innegable qualitat sense apartar-se de les formes tradicionals de la dansa teatral clàssica i de caràcter, cenyint a més a un panorama creatiu netament nacional (amb una sola excepció: la del ballet que porta música del compositor Raffaello de Banfield) i donant lloc al ple i lluït rendiment dels nostres valors: en primer lloc Joan Magriñá que en el seu veterania ha sabut assimilar tots els ensenyaments dels grans del ballet europeu -de la escola russa i francesa en particular- per transmetre als seus deixebles (molts dels quals són ja ‘estrelles’ de la dansa) i per crear un seguit de coreografies plenes d’imaginació, de intencionada poesia i elegància. Magriñá ha donat forma, com qui diu, a l’art d’un ballarí com Alfonso Rovira que tantes vegades hem elogiat. equiparant amb destacadíssimes figures de les bones companyies internacionals. De l’escola del Liceu han emergit ballarines de la seguretat tècnica i sentit musical que són característiques en les interpretacions d’Asunción Aguadé. Una plantilla de primers artistes com el són Angeles Aguadé, Guillermina Coll -ambdues d’excel·lent preparació professional- Emilio Gutierrez i Fernando Lizundia, vigorosos i àgils en les seves evolucions, diu molt en favor d’un conjunt on el ‘cos de ball’ es distingeix també per la seva disciplina, voluntat i dots artístiques.
El que acabo d’escriure amb precipitació a la sortida de la vetllada liceistica d’ahir, resumeix la impressió que ha produït l’espectacle al públic que ha dedicat als nostres artistes repetides manifestacions d’unànime estima, augmentades al final amb llargues ovacions que han premiat la tasca de tots . Magriñá, com és lògic, aplaudit amb especial afecte. Els ballarins i altres col·laboradors, sense oblidar els directors d’orquestra Gerardo Pérez Busquier i Adrián Sardó.
El programa va començar amb dos ballets que, tot i ser reposicions, els hem vist amb gust per la seva encertat concepció ia més perquè feia força temps que van ser escenificats i els teníem una mica oblidats. Així ‘A temps romàntic’ realitzat partint d’una adaptació del mestre Rafael Ferrer, de part dels Valsos Poètics, Escenes Romàntiques i Danses Espanyoles de Granados. El poder evocador de la música -intel·ligentment orquestrada per Ferrer- ajuda a valorar l’ambientació d’aquests ritmes cadenciosos, suaus per ballar amb pulcritud estilística que admirem en tots els intèrprets, solistes i cos de ball, que van intervenir en aquest quadre preliminar al qual també va proporcionar la deguda atmosfera el decorat i figurins de Trebal Altés.
‘El Duel’, amb una música sense profunditat però refinada del compositor triestí Raffaello de Banfield, pertany al gènere de ballet dramàtic en què s’abusa una mica de la gestualització ‘heroica’, però que acaba amb un magnífic ‘odage’ del que fan una veritable creació, intensa i expressiva, Assumpció Aguadé i Alfonso Rovira.
La funció incloïa també l’inèdit muntatge d’un ‘Gran Divertiment Espanyol’, amb el títol ‘El Fandango del Candil’ on se succeeixen músiques ballables conegudes (diversos números d’Amadeu Vives) ‘, per donar lloc a aquesta posada en escena vistosa per la alegria dels ritmes populars castellans i andalusos en els quals van destacar els principals components de la companyia, estrelles i cos de ball. Mereix una cita especial l’actuació solista de Guillermina Coll.
A manera de fi de festa, vam veure el ballet més complet d’aquest primer programa: ‘La mossa i l’estudiant’, paràfrasi de ‘La Dolores’, de Bretón, en una hàbil condensació de la partitura efectuada per Juan Alfonso, que acaba, com és lògic, amb la famosa Jota. Aquest ball, brillantment executat per la companyia en ple, va precedit per escenes pantomímiques que esbossen l’argument. L’obra resulta d’extraordinari lluïment per a tots; els protagonistes en primer lloc -Angeles Aguadé i Fernando Lizundia-, el personatge còmic molt bé mimat.
X. MONTSALVATGE

– 1973-02-18- La Vanguardia – LA VIDA BREVE-EL SOMBRERO DE TRES PICOS

EL SOMBRERO DE TRES PICOS

És una llàstima que per aquests imponderables tan difícils d’evitar en qualsevol temporada d’òpera, la de Barcelona al Liceu hagi acabat amb precipitacions que van posar en perill la celebració mateixa de les funcions dedicades al programa de Falla, el qual era en principi un els més suggerents del repertori d’aquest any. (….)
(….)
‘El sombrero de tres picos’ va resultar molt més cuidat, amb una bona direcció orquestral de Gerardo Pérez-Busquier (una adreça d’ofici, a la qual obliguen sempre els ballets). El decorat de Burmann és funcional, de bon gust i res més. De la interpretació destaquem sobretot la coreografia de Joan Magriñà, més descriptiva que les conegudes de Massine o d’Antonio (sense que vulguem establir cap mena de comparacions) pantomímica però una base de dansa espanyola-clàssica molt pura, d’un sabor adequat a la gràcia picaresca de l’argument adaptat d’una llegenda granadina d’Alarcón. La nova coreografia, viva, d’una elegància tradicional, va servir per al lluïment d’Alfonso Rovira, que tornem a dir que és un ballarí d’excepció, encara que en l’obra quedés com una mica apagat, excepte en la Farruca, on va posar nervi i vigor concentrats.
Assumpció Aguadé és excel·lent ballarina i ho ha demostrat en incomptables ocasions, però considerem que el tipus maliciós, picant i desimbolt de la Molinera no li anava amb la seva expressió més aviat delicada i romàntica. Antonio Español, molt bon ballarí de caràcter, va destacar com Corregidor, i els altres van donar mobilitat a l’acció d’una peça coreogràfica extraordinàriament bella, que hauria, reposar periòdicament -igual que ‘La vida breve’- al Liceu perquè són de les obres que més categoria atorguen a la música nacional. I a més atreuen al públic. Com va poder veure divendres que la representació va ser coronada amb llargues ovacions. –Xavier MONTSALVATGE

LA VIDA BREVE

És una llàstima que per aquests imponderables tan difícils d’evitar en qualsevol temporada d’òpera, la de Barcelona al Liceu hagi acabat amb precipitacions que van posar en perill la celebració mateixa de les funcions dedicades al programa de Falla, el qual era en principi un els més suggerents del repertori d’aquest any. En efecte ‘La vida breve’ que és en realitat la primera obra ‘conscient’ a la producció de Falla, conserva tota la seva vigència musical (… ..)
Música fulgent de ritmes, de color orquestral i d’elegància narrativa (el ‘Tricornio’ ‘no deixa de ser un ballet-pantomímic). (….)
‘La vida breve’ i ‘El tricornio’ s’han muntat al Liceu amb precipitacions, com hem dit al principi, i el programa només s’haurà representat dues vegades, l’última avui, en què acaba la temporada al teatre. Repeteixo que ha estat una llàstima perquè hi havia bons elements perquè la representació fos valuosa en tots els sentits. I ho va ser en alguns només.
Interpretativament, el millor de la ‘Vida breu’ va ser la direcció musical d’Antonio García Navarro, que va fer el miracle d’obtenir una versió orquestral de constants matisos i d’una calor líric que gràcies a la bona col·laboració de l’orquestra es va mantenir sense sots ni ambigüitats.
(….)
La posada en escena no va ser molt més que improvisada, tot i valer-se d’un magnífic decorat de Manuel Muntañola, que va ser complicat amb jocs de llums innecessàries. La idea de convertir l’intermedi simfònic-coral en una escena de ballet va resultar en canvi de molt bon efecte i poder evocador. En canvi l’últim quadre, sense decorat, amb el cor i els ballarins (després de executada la seva coratjosa dansa) asseguts al voltant sense res per suggerir que allí es celebrava un alegre banquet de noces truncat per la presència de Salut, la gitana que va a morir als peus del seu amant, donava una sensació de pobresa i desinterès que no podem més que atribuir-ho al director d’escena.
(……). –Xavier MONTSALVATGE