espectacles
música
Joan Magriñá va presentar una gran gala de ballet

Per gentilesa de l’Empresa del Gran Teatre del Liceu, Joan Magriñá va presentar al Palau de la Música una gran gala de ballet, a la qual va acudir nombrós públic, tot i el furiós temporal que es va desencadenar precisament a l’hora de començar l’espectacle, el que demostra l’interès i admiració que sempre desperten els recitals de dansa que organitza el nostre gran coreògraf i mestre de ball.
Va començar la festa amb ‘Les Sílfides’, de Chopin, segons coreografia de Fokine; (…)
Constitueix una dura prova per als intèrprets. Però Magriñá posseeix art, la tècnica i el do de saber formar dansaires a nivell universal d’alta classe i per això Angeles Aguadé, Assumpció Aguadé, Alfonso Rovira, Cristina Guinjoan i el cos de ball, ens van fer oblidar als prestigiosos ballarins estrangers que hem vist dotzenes de vegades interpretant ‘Les sílfides’, i amb el seu treball exquisit ens van convèncer i ens van admirar un cop més.
Assumpció Aguadé i Fernando Lizundia, dos artistes de gran temperament i acusada personalitat, ens van oferir, amb una dinàmica i molt expressiva coreografia de Magriñá, ‘Burlesca’ de Xavier Montsalvatge, en la qual el compositor amb ritmes de polca i de vals i dissonàncies iròniques , crea un atraient atmosfera d’atmosfera de music-hall de principis de segle, donosa i caricaturesca, encara que no exempta de poesia.
A ‘Himne al sol’ de Rimsky-Korsakov, va triomfar d’una manera impressionant, Alfonso Rovira, a qui considerem un futuro Nijinsky espanyol. La coreografia de Magriñá és realment genial per la seva bellesa atlètica i acrobàtica i per la seva salvatge audàcia i la interpretació àgil, vigorosa i gairebé selvàtica, que li va donar Alfonso Rovira, va ser així mateix digna d’un dansaire de prestigi mundial. És una visió al·lucinant de moviment, vida i color associats a la melodia i al ritme.
Àngels Aguadé va triomfar així mateix amb la seva exquisida creació d’ ‘El vol del borinot’ de Rimsky-Korsakov, coreografia per Magriñá i amb Fernando Lizundia, ens va oferir una poètica versió coreogràfica, també Magriñá, de ‘Clar de lluna’, de Debussy.
Cristina Guinjoan ens va delectar al seu torn interpretant amb irreprotxable estil ‘Variació’ de ‘La bella dorment’, de Tchaikowsky, segons coreografia de Pepita, i ‘La plus lent’ de Debussy, amb coreografia de Magriñá.
A ‘Gran pas espanyol’, sobre música de Giménez, interpretat per nou ballarines, amb Fernando Lizundia com a únic oponent masculí, es va posar de relleu el domini i el refinament amb què Magriñá sap crear aquests quadres de ball espanyol, plenes de gràcia i casticismo gràcia, dins el rigor dels propis cànons de les nostres danses nacionals.
Marlene Bermejo i Alfonso Rovira, ens van oferir la seva bella creació ‘Festival de flors en Genzano’ música de Helsted i coreografia de Bournonville, petit poema en el qual tant ella com ell fan autèntiques filigranes de tècnica, agilitat i equilibri.
El magnífic espectacle va acabar amb la versió completa del segon acte dels protagonistes de ‘Giselle’, el també famosíssim ballet romàntic d’Adam. Amb coreografia de Joan Coralli, en què van prendre part Guillermina Coll, Alfonso Rovira i Fernando Lizundia, rivalitzant en perfecció i rigorós estil.
Els aplaudiments entusiàstics es van succeir al llarg de tota la vetllada i al final hi va haver d’aparèixer a l’estrada Joan Magriñá, així com també el mestre Adrià Sardó, que va dirigir amb excel·lent resultat, la petita, però ben conjuntada orquestra simfònica.
Riquíssim el vestuari i ben assolits els sobris efectes de llum, sobre l’estrada, del que es va aconseguir treure màxim partit. Joan Magriñá i els dansaires, tots ells deixebles i ex deixebles seus, es van apuntar un nou rotund èxit en aquest subjugador art de la dansa que tanta vocació i sacrificis exigeix.
A. Menendez Aleyxandre

Teatre-cinema-musica

En el teatre Grec de Montjuïc
Ha acabat brillantment el cicle de representacions del ‘Ballet del Gran Teatre del Liceu’

Durant la setmana última s’ha completat, amb la major brillantor i amb òptims resultats artístics, el cicle de representacions al Teatre Grec de Montjuïc, a càrrec del recentment format ‘Ballet del Gran Teatre del Liceu’, de la presentació oficial, el dissabte dia 2, vam donar compte en el nostre judici crític publicat el dilluns dia 4.
Molt variats i suggestius han estat els diferents programes oferts durant les nits dels dies 3, 5, 7 i 8, el d’aquest últim, substituint a l’anunciat per al dimecres, dia 6, que va haver de suspendre per la pluja, poc després de seu començament.
Heus aquí un resum d’aquestes actuacions, amb succint detall de les obres interpretades, a part de les ja comentades per nosaltres.
‘La Dansa de les Hores‘, pertanyent, com és sabut, a l’òpera ‘La Gioconda’, de Pochielli, i que gaudeix d’àmplia popularitat, va ser abocada en un deliciós fantasia coreogràfica, gràcies a la finor i elegància característiques del gran mestre Joan Magriñá, i als absoluts encerts interpretatius. En aquesta ocasió, el públic va poder admirar les notabilíssimes dots d’Elisabeth Bonet, que va fer una protagonista ideal. Gràcil, alada, amb evident domini de la tècnica clàssica de puntes i amb desimboltura en tota classe d’actituds i moviments, va merèixer els fervorosos aplaudiments tributats per la concurrència, i que van compartir els seus excel·lents companys, el bon ballarí Fernando Lizundia, la recent incorporació a la companyia considerem un encert, i les gentils i admirades Assumpció Aguadé, Assumpció Petit, Rita Bascompte, Elena Bonet, Carmen Cavaller, Dolors Escriche, Mercedes Falcó, Regina Carrera, Rosalina Ripoll, Mercedes Roca, Margarita Sales i Rosa Sicart.
‘La Torre del Oro‘, amb la airosa música de Jerónimo Jiménez, va servir per al lluïment virtuosista de les sempre celebrades primeres ballarines Assumpció Aguadé i Cristina Guinjoan, amb aquest genuí intèrpret de la dansa espanyola que és Paco d’Alba. Va ser un ‘pas a tres’ molt brillant i complet.
Com era d’esperar, un dels majors èxits d’aquests programes estivals del ‘Ballet del Gran Teatre del Liceu’ el va proporcionar el ballet ‘Gavines‘, del nostre prolífic compositor Joan Altisent, estrenat al nostre gran teatre el 28 de novembre de 1964, i que en la recent gira efectuada per diverses ciutats espanyoles (Saragossa, València, Múrcia, Valladolid, Toledo …) ha vista confirmat el triomf inicial. I així va tornar a succeir al Teatre Grec, durant els seus dos representacions. I és que a una partitura de feliç inspiració i encert en captar l’ambient mariner de Vilanova i la Geltrú, s’afegeix l’habilitat i talent amb què Magriñá ha sabut combinar la tècnica de la dansa clàssica amb el tipisme del ball popular, a l’evocació de una curiosa llegenda de la seva vila natal.
Aurora Pons, la nostra primeríssima ballarina, cada vegada més flexible, segura i àgil en una tasca que no admet major perfecció, va estar admirable en la ‘Sirena’. Mentre Cristina Guinjoan i Elisabeth Bonet van captivar per la seva elasticitat i gràcia a ‘La Marinera’ ia ‘La gavina platejada’, respectivament. Georges Gavilov va demostrar una vegada més la seva depurada escola a ‘El pescador’, i van completar amb gran eficàcia el repartiment Assumpció Petit, Angeles Aguadé, Elena Bonet, Dolors Escriche i altres intérpretes.Manuel Muntañola va tornar a mostrar la seva exquisit gust en la línia i colorit dels figurins i decorats.
També van ser molt celebrats els restants ballets: ‘Fantasia holandesa‘, amb música de Lortzing i amb un bon repartiment, encapçalat per Emiloio Gutiérrez -bailarín que s’està mereixent el qualificatiu de ‘excepcional’- i les gentils Assumpció Aguadé i Asunción Petit. ‘Mazurca‘ (de ‘L’any passat per aigua’ de Chueca), els graciosos compassos van ser marcats amb veritable gràcia i salero per Asunción Aguadé i Alfonso Rovira; ‘Pas a dos clàssic’ (Auber), que va servir perquè Monique Janotte i Jean Sidkine confirmessin aquelles qualitats privilegiades ja comentades per nosaltres, en el més pur estil de la dansa tradicional; i finalment ‘La moza y el estudiante‘, un ballet molt reeixit inspirat en ‘La Dolores’ de Bretón, en la interpretació, si Aurora Pons va ratllar a l’altura de sempre, ben secundada per Emilio Gutiérrez, Fernando Lizundia i altres intèrprets, és de justícia destacar l’extraordinària actuació del primer ballarí de caràcter de la companyia, Fernando Areta, que en el paper de ‘Clemín’, en dirigir la ‘Rondalla’, va causar tal admiració en el públic, per la comicitat del seu mímica, que el nombre va haver de repetir-se davant els insistents aplaudiments, en les dues representacions d’aquest ballet. Excel·lent, per tots conceptes, la direcció escènica a càrrec de Diego Monjo, i la música, del mestre Serdi.
I que se’ns perdoni si hem oblidat algun detall en fer aquest succint resum d’aquestes grates actuacions en el deliciós marc del Teatre Grec de Montjuïc, del ‘Ballet del Gran Teatre del Liceu’ que ara es disposa a emprendre nova gira artística cap Vendrell, Tarragona, Lloret de Mar (Platja La Caleta), Mataró i altres poblacions de Catalunya.

Manuel R, de Llauder

TEATRE-CINEMA-MUSICA
Al Teatre Grec de Montjuich

Brillantíssima presentació oficial del ballet del Gran Teatre del Liceu amb un nodrit i variat programa

Brillantíssima, en veritat, la inauguració de les vetllades estivals al Teatre Grec de Montjuïc, aquest esplèndid teatre de la naturalesa, que abans-d’ahir va ser marc deliciós de la presentació oficial a Barcelona del Ballet del Gran Teatre del Liceu, que sota la inspiració artística i els plens coneixements coreogràfics de Joan Magriñá, es va formar en el passat mes d’abril mitjançant l’ampliació i perfeccionament del cos de ball del nostre primer teatre líric, segur vam adonar oportunament.
El nostre Ajuntament, que no descuida que afecta la vida artística de la nostra ciutat, es va dignar patrocinar aquesta sèrie de cinc vetllades coreogràfiques, iniciades en la nit de dissabte últim, amb un ple a vessar, el mateix que ens consta va succeir en la funció d’anit , dedicada a la gloriosa Marina espanyola, dins dels brillants actes celebrats durant la setmana naval.
El Ballet del Gran Teatre del Liceu, ambiciós projecte abrigat amb tenaç entusiasme per l’actual empresari del nostre gloriós teatre de l’òpera, Don Juan Antonio Pamias -que porta ja vint anys en l’exercici de la seva important i difícil missió-, és ja una realitat tangible i molt feliç, com així ho ha corroborat la brillantíssima gira artística realitzada per Espanya, recentment, havent obtingut ara la ratificació del nostre públic, com l’obtindrà, segurament, en les actuacions que més endavant s’efectuarà a l’estranger.
Ja en la nostra impressió prèvia, en comentar el primer assaig públic de Ballet al Liceu, subratllem les àmplies possibilitats d’aquest, remarcant la seva ampliació amb artistes de rellevant categoria com Georges Govilov, procedent del Ballet Marquès de Cuevas, per a la dansa clàssica, i Paco d’Alba, primera figura de la companyia de Pilar López, per ball espanyol. Doncs bé: ara hem d’afegir que a part del engrossiment del cos de ball amb elements de vàlua, en la vetllada de abans-d’ahir a la nit al Teatre Grec, va fer la seva presentació una notabilíssima parella estrangera, que ha quedat incorporada al Ballet del Gran Teatre del Liceu. Ens referim a Monique Janotte i Jean Sidckine, primers ballarins de la ‘Òpera de Ginebra, que van impressionar vivament a la concurrència a l’interpretar de manera exquisida ‘El Cisne Negro ‘, el famós ‘paso a dos’ de Tchaikowsky-Petipa. No només va ser l’excel·lent tècnica, fruit d’una bona escola, el que admirem en ells, sinó la finor expressiva i l’elegància en moviments que van donar mostra. Ella, amb una elasticitat privilegiada, posada en relleu especialment en el gràcil aleteig de mans i braços i en la seva lleugeresa en el treball de puntes, mentre ell es va mostrar molt segur i àgil -perfectes els seus ‘entrechats’ ràpids- i amb gran naturalitat en actituds. Van ser entusiastament aclamats.
Com es tractava d’una novetat, als dos artistes suïssos hem dedicat les primeres paraules del nostre comentari.
En tenir forçosament de resumir, direm que Aurora Pons es troba en plenitud absoluta del seu art, justificant el lloc de primeríssima ballarina d’aquest Ballet del Gran Teatre del Liceu. Va estar veritablement insuperable en el pas a dos de ‘Don Quixot’, rememorant a les més famoses ballarines de dansa clàssica d’abans … Va ser pura delícia tota la seva actuació. Quina perfecta tècnica, que de res li serviria si no posés aquesta vibració espiritual que encoratja sempre la seva Gràcia, elegància, flexibilitat … i una distinció senyorial excepcional. Per tot això va arrencar vibrants ovacions, compartides per Georges Gavilov, que va demostrar la seva eficàcia tant tècnica com expressiva, mereixent subratllar la seva lleugeresa en elevació i voltes ràpides.
Pau d’Alba va aconseguir un gran triomf, especialment en el ‘Zapateado’, de Sarasate, abocada amb impecable nitidesa, ben marcats el ‘diminuendo’ i el ‘crescendo’, durant la seva actuació ‘a sol’. Esplèndida, igualment la seva intervenció a ‘los majos’, de Granados.
Molt atractives en interpretació, plasticitat i colorit, les realitzacions de conjunt de ‘La noche de Valpurgis’ (de ‘Faust’, de Gounod), convertida per l’enginy de Magriñá en finíssim ‘ballet blanc’; ‘Policromia del segle XVIII’ ( ‘Tapissos de Goya’), encertada sèrie de set belles estampes coreogràfiques, amb música d’Albeniz, Granados i Juan Alfonso, ja jutjada en diverses ocasions; el ‘Venusberg’ de l’òpera ‘Tanhauser’, de Wagner, en la moderna versió de Magriñá, no exempta de audàcies d’estil en el seu coratjós i eufòric moviment; i finalment, aquesta gloriosa gitanalla de Falla que és ‘El amor brujo’, que va servir perquè vibressin tots els seus intèrprets, encapçalats per Asunción Aguadé, que va acusar admirables dots expressius en el paper de ‘Candelas’, mentre Paco d’Alba va confirmar qualitats ja apuntades, i Emilio Gutierrez va palesar ser un primer ballarí de nervi i sensibilitat.
Molt bé la nostra celebrada ‘mezzo’ Montserrat Aparici a les cobles.
n les seves diverses interpretacions en els ‘ballets’ es van fer aplaudir igualment amb fervor les primeres ballarines Cristina Guinjoan i Elizabeth Bonet; els solistes Assumpció Aguadé, Assumpció Petit, Fernando Lizundia, Alfonso Rovira, Benjamí Londoño i Alberto Tort, així com tot el disciplinat cos de ball.
El mestre adrián Sardó va demostrar el seu domini conductor i l’orquestra va posar en relleu la seva eficiència en totes les obres, de ben diversos estils, plasmant tot això en una molt aconseguida realització de conjunt.

Manuel R. de Llauder

Teatres i cinemes
El geni de Falla va vibrar ahir al Teatre Principal, amb el Ballet del Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Nou èxit de la nova i magnífica agrupació espanyola

Quan va caure el teló, entre els últims acords de ‘El amor brujo’, de Falla, es va sentir un tímid bravo !, amb el qual un espectador agraït volia demostrar el seu entusiasme. A l’comentarista li va sonar aquesta exclamació espontània i enfervorida a desgreuge cap a un ballet jove, optimista, disciplinat, que a la freda acollida del públic de Saragossa ha sabut correspondre amb un gest elegant i savi de lliurament total al seu art. I com una cosa no treu l’altra, no tenim més remei que mostrar-nos disconformes, per no escriure irritats, davant la indiferència dels saragossans envers el Ballet del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, ​​que ha volgut fer les seves primeres armes en públic en el teatre Principal de la nostra ciutat.
Poques sessions queden, però Saragossa està encara a temps parell desfer la malifeta i tributar l’aplaudiment i l’homenatge que aquest ballet mereix
COMENTARI CRÍTIC
‘La danza de las horas’ és un conegudíssim fragment de l’òpera ‘La Gioconda’, de Ponchielli. Sobre la partitura, que es presenta als més variats recursos i a les més belles fantasies, Magriñà ha trenat una coreografia clàssic, no exempta de tocs originals.
Elisabeth Bonet i Fernando Lizundia es van mostrar segurs, amb sensibilitat i fermesa, en els diferents passos. Cal destacar la prefecta conjunció d’Ángeles Aguadé, Assumpció Petit, Rita Bascompte, Elena Bonet, Carmen Cavaller, Dolors Escriche, Mercedes Falcó, Cristina Miñana, Rosalina Ripoll, Mercedes Roca, Margarita Sales i Rosa Sicart, molt ben sincronitzades en la seva comesa.
La segona part constava de ‘Farruca del moliner, de Falla en què Paco d’Alba va malbaratar precisió, nervi i temperament’ Tirana de Tripili ‘, de Obradors, que va servir per al lluïment d’Elisabeth Bonet, una noia amb sentit de la plasticitat i de la gràcia ‘la torre de l’or’, de Giménez amb Assumpció Aguadé, Cristina Guinjoan i Paco d’Alba, en una versió exacta, alegre i apassionada.
‘Gavines’, del mestre Alisent, un ballet en un acte dividit en tres quadres, es presentava a Saragossa amb caràcter d’estrena. La partitura té aires i presència de simfonia, amb abundants dificultats tècniques que van ser superades amb dignitat i decòrum per l’orquestra, sota la direcció intel·ligent i efectiva del mestre Sardó.
El nucli tonal, basat en recitals homogenis i diàfans de corda, és assaltat per il·lustracions de gran brillantor, que s’entrecreuen i superposen, en una ostentació virtuosista i cerebral. L’antiga llegenda marinera catalana pot sentir-se en el ballet amb una remor d’onatge (els recitals de corda) sobre el qual volen les gavines (les il·lustracions de vent). La coreografia de Magriñà i l’art dels components del ballet s’encarreguen de la corporització -ideal i estilitzada- de la llegenda i de la línia melòdica. Citem a tots, perquè tots mereixen; no sense abans destacar la bellesa dúctil i apassionada i la tendresa viril de la interpretació d’Aurora Pons i Georges Govilov en el segon quadre.
Sirena: Aurora Pons; pescadora: Cristina Guinjoan; gavina primera: Elisabeth Bonet; pescador: Georges Govilov; pescadores: Tita Bascompte, Cristina Miñana, Margarita Sales i Rosa Sicart; gavines: Assumpció Petit, Angeles Aguadé, Elena Bonet, Dolored Escriche; pescadors: Alfonso Rovira, Fernando Lizundia, Alberto Tort i Miguel Pérez.
Tanquem aquest comentari amb la ressenya de ‘El amor brujo’, de Falla, que tancava també el programa. Davant la perfecció, autenticitat bellesa i plasticitat del conjunt de música, vestuari, decorats, coreografia i dansa, sobren els epítetos. Com dèiem en el titular, el geni de Falla va vibrar ahir al teatre Principal i fins i tot ens atrevim a dir que el seu esperit va aplaudir des del pati de butaques i va llançar a l’escenari un ¡bravo! Molt més enèrgic que el de l’espectador agraït que volia demostrar el seu entusiasme.
– Diumenge Martinez Benavente