I PAGLIACCI – Òpera en un pròleg i dos actes
– Música: Ruggiero Leoncavallo
– Llibret: Ruggiero Leoncavallo
– Coreografia: Juan Magriñá; Asunción Aguadé
– lloc d’acció: Cantàbria en la època de la Festivitat de la Asunción el any 1865
– Lloc d’estrena: Teatre dal Verme de Milán, 21 maig 1892 –

l’edició liceista de desembre de 1961 va incloure una curiosa ‘boutade’ ben deliciosa a ‘caprici’ del regista Arsenio Giunta i de l’esmentat empresari Pamias tot cercant dotar de cert aire innovador al magnífic pròleg de l’obra i implicant-hi la dansa. I és que Leoncavallo inicia la seva obra amb un intens fragment musical a manera de pròleg (així conegut i identificat a la partitura) estructurat en una vibrant introducció orquestral seguit d’una brillant romança escrita per a baríton en què, en un magistral joc de teatre, un personatge completament aliè a l’acció dramàtica que vindrà tot seguit (canta “Io sono il prologo”) exposa els postulats de l’abans esmentat verisme a manera de carta de presentació del que es veurà a continuació. La idea renovadora de Giunta&Pamias consistí en fer coreografiar al Mestre l’esmentada introducció orquestral amb només dos intèrprets abillats d’Arlequí i Pallasso (personatges de la Commedia dell’Arte que apareixeran al segon acte), en un treball de certa dificultat i gairebé sense temps d’assajar. Les intrèpides i grans intèrprets del repte foren unes joveníssimes Cristina Guinjoan i Asunción Aguadé.
Pamias, sempre un senyor, va voler reconèixer l’esforç esmerçat obsequiant les dues ballarines amb sengles mocadors de seda ben preciosos. Altres temps, tarannà diferent. Un fet ben curiós, increïble la capacitat d’adaptació de la companyia.
“Pagliacci” no inclou cap moment destinat a la dansa. Malgrat això el Ballet liceista va intervenir en aquelles exitoses funcions de 1971, que foren un triomf merescut i servit per al gran baríton Sherrill Milnes. En la crítica publicada a ‘La Vanguardia’ Montsalvatge parla d’una breu intervenció que va servir per a donar mobilitat a una de les escenes: l’observació permet deduir que seria en l’escena inicial -quan la companyia de pallassos arriba al poble calabrès on té lloc l’acció, un 15 d’agost- o bé a l’inici del segon acte, just abans de començar la representació de la ‘commedia dell arte’ inclosa dins la dramatúrgia (el recurs del ‘teatre dins el teatre’ fou emprat aquí de manera insuperable). – Jordi Pujal – Instagram:-art.1–art.2

fotos - I Pagliacci

1981

– Programa Liceu – 5 febrer 1981 – I PAGLIACCI – Coreografia: Asun. Aguadé – Cos de ball

Critica – 7 febrer 1981 – La Vanguardiaz – Liceu – I PAGLIACCI –

1975-76

– No s’ha trobat cap programa de ma ni document però, en fa referencia en el programa general de la temporada 1975-76

1971

– Programa del Liceu – 8 desembre 1971 – I PAGLIACCI – Mestre i coreògraf de ball: Juan Magriñá – Ballarins solistes: Elena Bonet, Carmen Cavaller, Guillermina Coll – Cos de Ball

1965

– Programa del Liceu – 20 novembre 1965 – I PAGLIACCI – Mestre i coreògraf de ball: Juan Magriñá – Cos de Ball

1961

– Programa del Liceu – 5 desembre 1961 – I PAGLIACCI – Mestre i coreògraf de ball: Juan Magriñá – Cos de Ball

1955

– Programa del Liceu – 19 novembre 1955 – I PAGLIACCI – Mestre i coreògraf de ball: Juan Magriñá – Cos de Ball

1925

– Programa del Liceu – 17 febrer 1925 – I PAGLIACCI –

DEBORA E JAELE – Drama líric en tres actes. està basada en el conegut passatge de la Bíblia (Llibre dels Jutges) que explica episodis de la vida de Débora, Jaéle y Sisara.
– Música: Ildebrando Pizzetti
– Llibret: Ildebrando Pizzetti
– Coreografia:
– lloc d’acció: frontera entre Israel i el Líban actual.
– Lloc d’estrena: Milà 16 desembre 1922

l’apassionant trajectòria del Ballet liceista permet recuperar una altra raresa presentada en el coliseu de la Rambla en la dècada prodigiosa dels cinquanta del segle passat, tan trufada de novetats líriques. El 5 de novembre de 1955, i com a solemne inauguració del curs liceista 1955-56, s’estrenava a Espanya l’òpera “Debora e Jaele” d’Ildebrando Pizzetti, autor de text i música. Qualificada per l’autor com a ‘drama’, amb gran protagonisme coral i un estil eminentment declamatori amb reminiscències que hom podria pensar en Debussy o en Monteverdi -pocs moments d’efusió i expansió lírica i de grans melodies davant la pree-eminença del ‘recitar cantando’-, l’estrena absoluta d’aquesta obra (ambientada en terres d’Israel en el segle IX aC entorn les figures de la profetessa d’Israel Débora i Jaéle, esposa d’un kenita) tingué lloc el 1922 a La Scala de Milà amb la direcció musical del mític Arturo Toscanini, essent molt ben acollida. Malgrat que Verdi era el compositor més sovintejat en les inauguracions de temporada liceistes, per a l’abans esmentada 1955-56 els empresaris Arquer i Pamias van voler donar un cop d’efecte tot programant aquest títol que permetia un gran espectacle, amb un impactant desplegament d’efectius, que esqueia d’allò més al que llavors hom esperava d’una inauguració de temporada. Amb el protagonisme d’una eminent cantant-actriu com Clara Petrella (Jaele) -gran diva de l’època- i la soprano catalana Margaret Mas (i la presència en el Liceu del propi compositor), el Ballet liceista (llavors encara no era el Ballet Titular del Liceu, denominació que arribaria el 1966) actuà simplement com a figurant, una figuració certament de luxe, però: l’auster Pizzetti, amb aquest esperit oratorial, no pensà en la dansa. – Jordi Pujal – Instagram:-art.1

fotos - Débora e Jaéle

1955

– Programa del Liceu – 5 novembre 1955 – DEBORA E JAELE –