– Crítica La Vanguardia 20 mayo 1973, pag. 44
Assenyalat èxit del ballet titular del Gran Teatre del Liceu en la seva actuació d’anit.
Ahir a la nit, com a inauguració de la segona etapa en la present temporada de primavera al Liceu, va tenir lloc una funció d’acusat valor simbòlic: el Ballet Titular del Gran Teatre pot afirmar-se que va entrar en el seu ‘majoria d’edat’, tot i seguir sent expressió de joventut indeclinable, en inaugurar una sèrie de quatre representacions que vindran a enllaçar les recentment celebrades del London Festival amb les properes de la companyia de Maurice Béjart.
Gran responsabilitat ja que la dels nostres artistes dirigits per aquest admirable mestre i coreògraf que és Juan Magriñá, salvada ahir dignament com a testimoni i fruit d’un llarg, entusiasta i ben orientat treball de presentació del que ja havíem tingut convincents proves a través d’alguns ballets presentats com a complements en les passades temporades d’òpera, i que ara s’ha plasmat de la manera més rotunda.
El Ballet Titular del Liceu, acaba d’obtenir l’èxit que mereixia perquè ha presentat un espectacle colorit i d’innegable qualitat sense apartar-se de les formes tradicionals de la dansa teatral clàssica i de caràcter, cenyint a més a un panorama creatiu netament nacional (amb una sola excepció: la del ballet que porta música del compositor Raffaello de Banfield) i donant lloc al ple i lluït rendiment dels nostres valors: en primer lloc Joan Magriñá que en el seu veterania ha sabut assimilar tots els ensenyaments dels grans del ballet europeu -de la escola russa i francesa en particular- per transmetre als seus deixebles (molts dels quals són ja ‘estrelles’ de la dansa) i per crear un seguit de coreografies plenes d’imaginació, de intencionada poesia i elegància. Magriñá ha donat forma, com qui diu, a l’art d’un ballarí com Alfonso Rovira que tantes vegades hem elogiat. equiparant amb destacadíssimes figures de les bones companyies internacionals. De l’escola del Liceu han emergit ballarines de la seguretat tècnica i sentit musical que són característiques en les interpretacions d’Asunción Aguadé. Una plantilla de primers artistes com el són Angeles Aguadé, Guillermina Coll -ambdues d’excel·lent preparació professional- Emilio Gutierrez i Fernando Lizundia, vigorosos i àgils en les seves evolucions, diu molt en favor d’un conjunt on el ‘cos de ball’ es distingeix també per la seva disciplina, voluntat i dots artístiques.
El que acabo d’escriure amb precipitació a la sortida de la vetllada liceistica d’ahir, resumeix la impressió que ha produït l’espectacle al públic que ha dedicat als nostres artistes repetides manifestacions d’unànime estima, augmentades al final amb llargues ovacions que han premiat la tasca de tots . Magriñá, com és lògic, aplaudit amb especial afecte. Els ballarins i altres col·laboradors, sense oblidar els directors d’orquestra Gerardo Pérez Busquier i Adrián Sardó.
El programa va començar amb dos ballets que, tot i ser reposicions, els hem vist amb gust per la seva encertat concepció ia més perquè feia força temps que van ser escenificats i els teníem una mica oblidats. Així ‘A temps romàntic’ realitzat partint d’una adaptació del mestre Rafael Ferrer, de part dels Valsos Poètics, Escenes Romàntiques i Danses Espanyoles de Granados. El poder evocador de la música -intel·ligentment orquestrada per Ferrer- ajuda a valorar l’ambientació d’aquests ritmes cadenciosos, suaus per ballar amb pulcritud estilística que admirem en tots els intèrprets, solistes i cos de ball, que van intervenir en aquest quadre preliminar al qual també va proporcionar la deguda atmosfera el decorat i figurins de Trebal Altés.
‘El Duel’, amb una música sense profunditat però refinada del compositor triestí Raffaello de Banfield, pertany al gènere de ballet dramàtic en què s’abusa una mica de la gestualització ‘heroica’, però que acaba amb un magnífic ‘odage’ del que fan una veritable creació, intensa i expressiva, Assumpció Aguadé i Alfonso Rovira.
La funció incloïa també l’inèdit muntatge d’un ‘Gran Divertiment Espanyol’, amb el títol ‘El Fandango del Candil’ on se succeeixen músiques ballables conegudes (diversos números d’Amadeu Vives) ‘, per donar lloc a aquesta posada en escena vistosa per la alegria dels ritmes populars castellans i andalusos en els quals van destacar els principals components de la companyia, estrelles i cos de ball. Mereix una cita especial l’actuació solista de Guillermina Coll.
A manera de fi de festa, vam veure el ballet més complet d’aquest primer programa: ‘La mossa i l’estudiant’, paràfrasi de ‘La Dolores’, de Bretón, en una hàbil condensació de la partitura efectuada per Juan Alfonso, que acaba, com és lògic, amb la famosa Jota. Aquest ball, brillantment executat per la companyia en ple, va precedit per escenes pantomímiques que esbossen l’argument. L’obra resulta d’extraordinari lluïment per a tots; els protagonistes en primer lloc -Angeles Aguadé i Fernando Lizundia-, el personatge còmic molt bé mimat.
X. MONTSALVATGE