Heus aquí un altre artista espanyol, aquesta vegada un ballarí, que és descobert a l’estranger, o poc menys. I diem això perquè quan Alfons Rovira feia els primers passos al Liceu, ens cap la satisfacció de comptar-nos entre els primers crítics barcelonins que afirmem, sense titubejos, que ens trobàvem en presència d’un ballarí de categoria internacional de què es parlaria molt. Aviat va arribar a ballarí estrella i els més reticents a l’aplaudiment van haver de reconèixer que teníem raó. Ara bé: ser ballarí estrella del Ballet titular del G. T. el Liceu, és cosa molt important, certament, però no pot satisfer les aspiracions de qui se sent amb qualitat i impuls per assolir més altes cotes. Al nostre país, les perspectives per a un ballarí clàssic són pràcticament nul·les. A part les intervencions balletistiques a l’opera, sempre marginals i secundàries ¿on i quan es fa ballet clàssic a Espanya, per espanyols? Fins i tot l’òpera amb els seus rutinàries incrustacions de ball, no passa de quatre mesos a l’any al Liceu, breus i miraculoses, per la qual deficitàries, temporades a Bilbao, Madrid i Mallorca, i alguna representació esporàdica en festivals. Amb un horitzó tan tancat, si es compara amb l’esplèndida vida de què gaudeix el ballet a la resta d’Europa, es comprèn que les ballarines que aconsegueixen cert grau de qualitat, fonen invariablement una acadèmia de dansa, com a únic mitjà d’obtenir beneficis econòmics (glòria, cap); acadèmies de les que surten altres ballarines que al seu torn funden les seves fins que un dia totes les dones espanyoles sàpiguen ballet clàssic, per no ballar mai enlloc. En el sexe masculí la vocació és molt escassa, perquè es tracta d’un “alpinisme” duríssim, sense aspecte de “adorn” que té en la dona. I amb dones soles no hi ha cap possibilitat d’organitzar companyies. Alfonso Rovira, guanyador d’una beca per ampliar estudis a Moscou; Premi Nacional de Teatre; ovacionat al Liceu i havent triomfat també com a coreògraf, va acceptar ofertes rebudes d’Alemanya Federal i a seguit va poder dir “Veni, vidi, Vinci”. D’allí ens arriben ara notícies directes dels èxits que ha compartit amb la seva dona, Carmen Cavaller, qui així mateix havia destacat al Liceu com a solista.
Va ser presentat en públic amb “Braut” (en alemany núvia, promesa), estudis en què va executar una variació dificilíssima i espectacular. Després en el Musik theater de Gelsenkirchen, va debutar en “Romeu i Julieta” de Prokofiev, interpretant el paper de Mercucho amb tan rotund èxit que se li va encarregar l’ajudantia de l’coreògraf Sansisanea i se li va prorrogar el contracte per a la temporada 1976-77. Aquest primer triomf el va dedicar a Joan Magriñá, el seu primer mestre. Mentre la seva dona entusiasmava al públic en “El llac dels cignes”, “La bella dorment” i “Capricho espanyol”, Alfonso Rovira triomfava amb el cèlebre pas a dos de “Les noces d’Aurora”, “Adagio de la rosa” i un pas a sis, entre d’altres. Seguidament es va estrenar el ballet “Activ”, amb destacadíssima actuació de tots dos i en el qual després se li va confiar a Alfons Rovira el paper de Judes, la variació a percussió, a part de la seva dificultat, exigeix dots d’actor i li va valer un èxit definitiu . De la Premsa alemanya extractem: “Rhur Nachrichten” diu: “Bufons bombons de ballet. La nit va ser tota una lliçó … sobresortint especialment Carmen Cavaller i Alfonso Rovira, aquest matrimoni espanyol que va saber donar a les seves danses la real autenticitat de el folklore del seu país “. I “Westdeutsche Allgemeine” comenta que els nostres artistes van traduir amb el seu cos, amb vibrant alegria i suma elegància, l’art espanyol, convertint farruca, forners, jota, etc., en un amor a per al públic alemany. Van mantenir un nivell d’alta categoria i es van sentir molts braus. Poc hem d’afegir:! Enhorabona! Tot això no és més que el principi.
… Un bell muntatge i encertat vestuari van emmarcar l’excel·lent tasca de Ballet del G. T. De el Liceu en el qual van brillar amb llum pròpia Alfonso Rovira a “Pierrot” i Asunción Aguadé a “Colombina”; també cal destacar la tasca de Angeles Aguadé a “Ocell ferit” i Guillermina Coll a “Ocells” amb el concurs d’Elena Bonet, Carmen Cavaller, Berta Alvareda, Teresa Comorera, Teresa Casellas, Angeles Fores i Concepció Junyent; així com Antonio Espanyol, José A. Flores, Emilio Gutiérrez i José María Masso, sota la direcció musical de Gerardo Pérez Busquier. ….
A “L’Estruch, fàbrica de creació de les arts en viu” es va celebrar la setzena edició del Certamen Coreogràfic de Sabadell.
La convocatòria en sí ja tenia prou interès per assistir-hi, però si a això hi sumem la participació de la Tura Gómez Coll, filla dels nostres companys Guillermina Coll i Toni Gómez, aleshores la presència de LiceXballet era inexcusable.
Al Certamen Coreogràfic de Sabadell s’hi van presentar 80 coreografies de dansa contemporània. D’aquestes el jurat en va escollir 6 per a la final de dissabte passat. Així doncs, estar a la final ja era un gran triomf.
El segon premi, va ser per a la companyia “Sense Pell” que va presentar la peça “Between”, interpretada magistralment per Tura Gómez Coll i Óscar Pérez Romero, mostrant una molt bona sincronització, una tècnica envejable i una excel·lent interpretació.
Cal afegir que la música és de la Tura i la coreografia també de la Tura Gómez i de Filip Löbt.
El tercer premi (‘Premi popular’ segons votació del públic), el va obtenir la coreografia “Rojo Rojo Verde” de la companyia “Colectivo Banquet” en la que hi participava el ballarí Luís Jerónimo Ruiz, que havia estat alumne de la nostra companya Maite Casellas i va ser motiu d’un feliç retrobament.
Resumint, una bona tarda de dansa contemporània en la qual vàrem fruir sobretot de la gran personalitat de dos ballarins vinculats estretament a companys nostres de LiceXballet.
Felicitats als ballarins i com no, a la Guillermina, el Toni i la Maite
Quan el Liceu era de titularitat privada i el dirigia un empresari -supervisant la seva gestió la Societat de Propietaris del Teatre-, la duració de l’activitat artística del coliseu -òpera i dansa, període inicial d’assajos inclòs- oscil·lava entre cinc i vuit mesos (octubre-maig: tardor/hivern s’hi feia òpera, a primavera venia la dansa). Naturalment, cada any es produïa un buit estival en el calendari del Ballet Titular del Liceu… Una bona murga, no es treballava, no es cobrava. Però el talent, la inventiva, la professionalitat i l’instint de supervivència indestructible de l’equip de Magriñà van permetre trobar la manera d’alleujar la situació: gales de dansa en auditoris ben diversos.
El flamant i efímer “Cuarteto Español” format per Fernando Lizundia, Àngels Aguadé, Carme Cavaller i Mercè Roca -creat a iniciativa dels dos primers- per a actuar a diari durant els tres mesos de l’estiu de 1968 a la sala de festes El Ruedo de Tossa de Mar a la Costa Brava, dins un ambiciós gran espectacle que incloïa també altres artistes (n’era el director gerent el senyor Isidro Casanovas).
Els quatre ballarins, instal·lats temporalment a Tossa i en un moment professional àlgid, van oferir prestacions afortunadíssimes; ballar cada dia el mateix no els va fer caure en la rutina i l’ensopiment, ans al contrari, els esperonava en la superació perquè eren uns cracs.
Amb música enregistrada, el programa que presentaven comprenia, entre d’altres peces, les ‘Czardas‘ de “Coppélia“, els “Panaderos“, una “Jota” i un número modern amb música de jazz.
El material fotogràfic que prepararen per a la promoció, permet fer-se una idea d’aquesta admirable iniciativa closa amb èxit i que de ben segur el Mestre -potser amb la boca petita i discreció senyorívola, com ell era- lloaria molt: tenia motius per a estar orgullós dels seus deixebles – Jordi Pujal –