Opera – Don Gil de Alcalá – Associació LiceXballet

DON GIL DE ALCALÁ – Opera còmica de cambra en tres actes. Escrita inicialment per a orquestra de corda (més tard s’adaptaria per a orquestra simfònica convencional).
Nena Estrella, una òrfena mestissa criada pel governador, deixarà el col·legi aquest dia perquè s’ha de casar amb don Diego, un vell noble…
– Música: Manuel Penella Moreno
– Llibret: Manuel Penella Moreno
– Coreografia: Juan Magriñá
– Lloc d’acció: Veracruz Nova Espanya a finals del S. XVIII.
– Lloc d’estrena: 27 de octubre de 1932 en el Teatre Novedades de Barcelona

“Gran gala” fou un programa radiofònic de difusió operística amb base a Barcelona, emès entre maig de 1968 i juliol de 2009. Referent absolut i escola imprescindible per a una legió d’aficionats, el dirigia i presentava Joan Lluch, amb una nòmina de col·laboradors de luxe, tots molt vinculats amb el Liceu, amb la inoblidable figura del foniatra Josep Maria Colomer Pujol al capdavant. Conseqüència brillant de les fantàstiques sinergies bastides entre el programa i els seus oients (per via epistolar, naturalment) va ser la creació uns anys després i per part del propi Lluch del Club Polim-nia, associació musical activíssima, centrada sobretot en l’òpera i els recitals, i que va dinamitzar molt la vida musical barcelonina. La majoria de les seves activitats tenien lloc a l’auditori de Radio Nacional de España al Passeig de Gràcia, a tocar de la Plaça Catalunya. Per Polim-nia va passar la flor i la nata liceista de l’època, bé en xerrades o en actuacions, essent tanmateix la rampa de llançament de joves artistes en els inicis de les seves carreres. El Ballet del Gran Teatre del Liceu també va ser hoste habitual de Polim-nia, en sessions especials de cambra molt ben rebudes. El 20 de juny de 1973 aquest Club va organitzar una representació al Palau de Congressos de la Fira de Mostres de la deliciosa òpera de cambra “Don Gil de Alcalá” del compositor Manuel Penella, escrita per a orquestra de corda. Va ser una versió d’intens sabor liceista pels obvis vincles de la majoria dels participants amb el coliseu de la Rambla: entre ells, dos grans amics de LiceXballet, el tenor Josep Ruiz i Diego Monjo. I la part coreogràfica només podia ser atesa que pel Ballet del Liceu, de manera que l’elegant pavana que clou l’acte primer de l’obra va tenir un insòlit relleu, gens habitual en les representacions que llavors es feien d’aquest títol. Anys després, però ja al Liceu, tornaria “Don Gil de Alcalá” a escena i novament amb la col·laboració de luxe del Ballet del Liceu.
“Don Gil de Alcalá” títol gens aliè al Ballet Titular del Liceu en participar-hi en tres produccions diferents (1953 al Liceu, 1973 al Palau de Congressos de Barcelona i desembre de 1975 novament al Liceu) en el final del primer acte conté una inspirada ‘Pavana’, vehicle ideal per a lluïment d’un cos de ball. En la darrera edició liceista esmentada, i a més de la ‘Pavana’, el Ballet va tenir una curiosa intervenció absolutament inefable: en el segon acte la soprano protagonista Niña Estrella canta una breu romança solista de bravura (que qui signa l’article considera un xic carrinclona, tant per la música -un pèl fora de lloc envers la resta de la línia musical de l’obra- com pel text: “Vuela vuela mariposa…Como una mariposa que va de flor en flor…”)… i ves per on que les aguerrides ballarines liceistes, brandant sengles caçapapallones i amb la dificultat inherent de calçar puntes, van ballar la romança del dimoni, en absolut pensada per a la dansa: sense paraules! El resultat, però, va ser força exitós. Consignar, tanmateix, la participació en aquesta producció de tres grans amics de LiceXballet: el gran director Gerardo Pérez Busquier i l’estimadíssima (i “follower” de luxe) María Uriz i Dalmau González en una parella còmica d’antologia. Dues anècdotes. La darrera funció fou el dia de Nadal de 1975 i, acabada la funció, la ‘juerga’ continuava als camerinos. I en una de les funcions Jaume Aragall, que hi havia assistit com a públic, anà a trobar els amics col·legues entre caixes: les ‘Cazamariposas’, adolescents entremaliades, en creuar-se’l no se’n van poder estar d’atrapar-lo plantant-li la xarxa al cap. Rialles descomunals! Gràcies Maite Casellas i Glòria Gella per l’assessorament. – Jordi Pujal – (Instagram:art.1–art.2–art.3–art.4)