Després que Joan Magrinyà deixa la seva activitat com a ballarí, però que continua com a coreògraf i mestre de ball, la temporada 1957-58, el cos de ball està encapçalat per Aurora Pons com a ballarina estrella amb Antoñita Barrera i Araceli Torrents com a primeres ballarines. En aquella temporada a part de les col·laboracions habituals amb les òperes, es balla El amor brujo de Falla.

Cal fer menció de la pianista Conxita Pujol que des de els anys 30 col·labora incansablement amb el mestre Magrinyà fins a la seva jubilació, ja sigui a l’escola de dansa particular, a l’Institut del Teatre on Joan Magrinyà era catedràtic de dansa o amb el cos de ball del Liceu. Excel·lent pianista especialitzada a acompanyar a les classes de dansa com també en actuacions i recitals de dansa. Va enregistrar el disc LP “Escuela de Ballet” amb la música per poder fer els exercicis que formen part d’una classe. En realitat però, la Sra. Conxita Pujol era molt més que una pianista. Va ser durant anys la mà dreta del mestre Magrinyà, no solament per la seves aportacions en matèria musical, sinó també en qüestions administratives i d’organització, entre d’altres.

L’any 1959 Joan Antoni Pàmias és ja l’únic empresari del Liceu, trajectòria que havia iniciat l’any 1947 associat amb Josep Fugarolas. La figura de Joan Antoni Pàmias és imprescindible per entendre els anys de gran esplendor del Gran Teatre del Liceu fins a la seva mort l’any 1980. Durant la seva gestió fou un gran impulsor del cos de ball fins que el 1966 el convertí en una de les tres masses estables del teatre, juntament amb el cor i l’orquestra. Va procurar que dins de cada temporada d’òpera, el cos de ball estrenés un ballet preferentment amb música compositors catalans o espanyols.



Josep Maria Massó, Tomàs Manyosa, Rafel Miranda, Josep Antoni Flores i Conxita Pujol

Joan Magrinyà, Antonio Ruiz i Joan Antoni Pàmias





















Les temporades següents les ballarines protagonistes son les mateixes, encara que en la 1958-59 ja hi trobem a Miguel Navarro com a solista. Posteriorment a la temporada 1960-61 ja seria primer ballarí. Aquell 1960 entre al cos de ball Joan Sánchez, que posteriorment, serà solista i a la temporada 1963-64 ja és el primer ballarí, substituint a Miguel Navarro.



Miguel Navarro

Juan Sánchez


















A la tardor de 1960 es balla al Liceu, Festa Major d’Enric Morera, ballet que ja havien estrenat anteriorment els Ballets de Barcelona. Aquest ballet es torna a representar amb motiu de l’homenatge al mestre Morera a la primavera de 1966.

A la temporada 1961-62 ja hi trobem a Assumpció Aguadé com a solista, que ja havia començat al cos de ball el 1956. El 1969 seria nomenada ballarina estrella. És doncs un dels noms més importants del ballet del Liceu fins a la seva dissolució definitiva el 1988. En la seva extensa i brillant carrera artística també va exercir també de mestra i coreògrafa.

La temporada 1962-63 és important pel ballet del Liceu, amb les estrenes de dos ballets. La Rapsodia Sincopada amb música de Rodríguez de Llauder i Soirée Vienesa amb els valsos del Cavaller de la Rosa de Richard Strauss, ballet que es tornaria a reposar la temporada 1970-71. La coreografia dels dos ballets eren del mestre Magrinyà, com quasi tots els ballets que es van estrenar en aquells anys.

En el cos de ball de la temporada 1962-63 ja hi trobem diversos noms que ens els anys vinents tindrien un protagonisme singular. Entre molts d’altres tenim a
Elisabet Bonet, Cristina Guinjoan, Asunción Petit, Emilio Gutierrez, Fernando Lizundia o Albert Tort.

La temporada 1963-64 ingressa al cos de ball del Ballet del Liceu un joveníssim ballarí de només 14 anys que mostra unes qualitats excel·lents per la dansa.

Es Alfons Rovira, que en els pròxims anys es convertirà en un gran ballarí, un ballarí irrepetible, i que juntament amb Assumpció Aguadé protagonitzaran la majoria dels mes importants rols dels pròxims anys. Aquell 1963 s’estrena el ballet Suite de Danzassobre temas de Couperin” amb música de Richard Strauss i coreografia de Joan Magrinyà, en el que l’Alfons Rovira ja hi figura com a solista. Posteriorment Alfons Rovira seria Primer Ballarí i la temporada 1968-69 Primer Ballarí Estrella del Ballet del Gran Teatre del Liceu.

A.Rovira – Asuncion Aguade (A Tiempo Romántico)

La següent temporada, la 1964-65, s’estrenen dos ballets: Evocación amb música de Jean Sibelius, i Gavines amb música de Joan Altisent amb Aurora Pons i Ramon Solé com a protagonistes. La 1965-66 el Ballet del Gran Teatre del Liceu només participa en la part de dansa de les òperes i no interpreta cap ballet. En realitat, fer la part de ballet de les òperes és en el que es dedica principalment aquell cos de ball, a part d’interpretar un o diversos ballets cada temporada.

El 28.01.1967 s’estrena el ballet A tiempo romántico amb música d’Enric Granados, sense cap mena de dubte una de les millors coreografies del mestre Joan Magrinyà. El cos de ball està encapçalat per Assumpció Aguadé, Elisabet Bonet i Cristina Guijoan com a primeres ballarines. En aquella temporada comença a ballar en el cos de ball Guillermina Coll, una jove ballarina que després seria solista i primera ballarina del Ballet del Gran Teatre
del Liceu i que posteriorment s’ha convertit en un dels noms importants de la dansa catalana i espanyola per la seva carrera plena d’èxits com a ballarina, coreògrafa i docent.

A la temporada 1967-68, s’estrena El Duelo de Raffaello de Banfield amb Alfons Rovira i Assumpció Aguadé en els papers principals i també aquella temporada La leyenda de José de Richard Strauss, amb coreografia de Zlata Stepan que també va actuar en el paper principal femení.

La següent temporada hi ha una estrena mundial realment important, tant des de un punt de vista músical com coreogràfic.
El 1 de febrer de 1969 és el dia de l’estrena mundial del la Suite Simfònica Los cinco continentes amb música de Joan Guijoan que també va dirigir l’orquestra i coreografia de Joan Magrinyà. En el programa de ma hi havia el següent comentari: “Un tanto complejo ha sido dar carácter coreográfico a la partitura, ya que surgen en la misma pasajes de una cierta dificultad a la hora de intentar coreografiarlos. Sin embargo, y teniendo en cuenta que según los cánones de la estética actual todo puede ser expresado por medio de actitudes, gestos y pasos, en el momento de colaborar compositor y coreógrafo se dio la más estrecha compenetración de la que se espera un feliz resultado.“ I efectivament, el resultat va ser molt bo. Segurament va ser el primer gran ballet creat amb elements d’una dansa contemporània incipient en aquells moments a Catalunya, i pràcticament cent per cent català, ja que tant l’autor de la música (Joan Guinjoan), com el de la coreografia (Joan Magrinyà), així com la gran majoria dels ballarins i ballarines participants eren catalans.

La temporada 1969-70 s’estrena el ballet Nochebuena del Diablo d’Oscar Esplà amb coreografia de Joan Magrinyà, i a la temporada següent es fa la reposició de Soireè Vienesa amb el valsos del Cavaller de la Rosa de Richard Strauss.

Aquells anys entre finals dels seixanta i primers dels setanta, els cos de ball continua excapçalat per Asumpció Aguadé i Alfons Rovira. Destaquen també noms com els de Àngels Aguadé, Cristina Guinjoan, Guillermina Coll, Fernando Lizundia, Carme Cavaller, Elena Bonet o Maria Dolors Escriche, entre molts altres. El Ballet del Liceu és doncs es una de les tres masses estables del Gran Teatre juntament amb el cor i l’orquestra.

Els anys entre el 1973 al 1975 son segurament els millors i de mes activitat del Ballet del Gran Teatre del Liceu. El 20.01.1973 s’estrena Pierrot amb música d’Albert Prats Trian dins de la temporada d’òperes. Però aquell 1973 també participa el Ballet a la temporada coreogràfica de primavera, juntament amb el London Festival Ballet i el Ballet du XX siegle de Maurice Bejart. A part de diverses reposicions entrenen, Fandango del Candil amb la música de diversos autors, Interludio amb música d’Amadeu Vives i Obsesión, la primera coreografia d’Alfons Rovira amb música de Diego Monjo jr.

Pierrot


Fandango de candil


Guillermina Coll, Alfonso Rovira (Obsesión)

Rossio – Fantasia Vivesa





















El 14.02.1974 s’estrena un altre ballet amb coreografia d’Alfons Rovira i també música de Diego Monjo jr. Es Rossio (Fantasia Vivesa). Aquell mateix any participen a la tardor en el Festival Internacional de Ballet juntament amb altres companyies mundials de prestigi com el London Festival Ballet o el Ballet del Gran Teatro de Ginebra. En aquest Festival van estrenar Ensayo, una nova coreografia d’Alfons Rovira juntament amb altres reposicions la majoria d’elles amb coreografies del mestre Magrinyà.

El 1975 s’estrena La Sardana de les Monges amb música d’Enric Morera, i el Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu actua novament en el Festival Internacional de Ballet juntament amb conpanyies de renom com el Gran Ballet Classique de France o el The Scottish Ballet. Cal dir que en aquest festival, a part d’actuar quant estava programat, també va fer unes funcions de més en substituir una companyia de ballet italiana que finalment no va poder venir a Barcelona. En aquest festival es va estrenar el 27.10.1975 el ballet Laberinto amb música de Xavier Montsalvatge, en el que ja intervé com a primer ballari estrella Janus Smolisky.

A primers de gener de 1966 el cos de ball del Liceu és nomenat Ballet Oficial del Gran Teatre. Durant diversos anys actuen en les temporades d’òpera a Bilbao i Oviedo, i també fan gires per tot Espanya. El mateix 1966 ja actuen a 25 ciutats espanyoles i el 1968 i dins dels Festivales de España fan una important gira actuant en ciutats com València, Valladolid, Saragossa, Madrid, Barcelona, Sevilla o Múrcia entre d’altres, i es van incorporar a la companyia Georges Govilov com a primer ballarí clàssic i Paco de Alba com a primer ballarí de dansa espanyola.
El 1975 fan sis representacions del Sobrero de Tres Picos al Teatro Comunale Giusepe Verdi de Triestre. En totes aquestes actuacions com també en les del Liceu interpretant ballets, la direcció de l’orquestra anava habitualment a càrrec dels mestres Adrià Sardó i Gerardo Perez Busquier.

Al cap de dues temporades, l’any 1977 el mestre Joan Magrinyà es jubila. Tenia aleshores 74 anys.