Després de la jubilació del mestre Magrinyà, continua la tasca com a mestre de ball i coreògrafa, la que ja havia estat durant molts anys la seva principal col·laboradora, l’Assumpció Aguadé. Ella juntament amb Fernando Lizundia encapçalen el cos de ball, amb solistes i ballarines de solvència com Mercè Núñez, Marta Guerrero, Ángeles Lacalle o Glòria Gella. A partir d’aquell moment el cos de ball només participarà en les òperes i anirà reduint el nombre d’efectius fins a una desena, ampliant-se esporàdicament quan és necessari.

Fernando Lizundia, Asunción Aguadé, Mercé Núñez (Faust)

Lakmé



















L’any 1980 mort el Sr. Pamias el gran defensor del Ballet del Liceu i es crea el Consorci del Gran Teatre del Liceu, el qual va potenciar el cor, l’orquestra i el retorn de les grans figures de la lírica, però alguns dels directors artístics i gerents d’aquells anys van considerar el cos de ball del Liceu un element prescindible.

1978-79 -LA FAVORITA- Maricarme Ventura- Angeles Lacalle

1984-85-LA GIOCONDA – M. Nuñez

Aquells anys, en algunes òperes en contractaven companyies externes de dansa i per tant el ballet titular no ballava. En altres ocasions es buscava un coreògraf que a vegades incorporava ballarins externs els quals compartien escenari amb els ballarins i ballarines de la companyia titular. A poc a poc el cos de ball va ser cada vegada més residual. L’última actuació és l’òpera Mefistofele d’Arrigo Boito a finals de 1987. Uns mesos després arriba la seva dissolució. És l’any 1988 després d’un acte de conciliació a la Magistratura del Treball, en què es va signar la liquidació als components que quedaven. El cos de ball del Gran Teatre del Liceu no es mereixia desaparèixer.

Després de la desaparició del ballet titular, en ocasions es contracten ballarins i coreògrafs externs. En d’altres s’omple aquella part que correspondria al ballet i als ballarins amb els components del cor o de la comparseria, i en altres ocasions, simplement s’anul·la la part de ballet.

Des del 1847 hi havia hagut sempre companyia de ballet i en algunes ocasions dues o tres companyies. En el transcurs de tots aquests 141 anys hi va haver èpoques de tot. De només fer la part de dansa de les òperes, a estrenar ballets, molts d’ells estrenes mundials.

Des d’aquella primera intervenció amb el ballet La Rondeña el dia de la inauguració del Liceu fins a les últimes funcions de Mefistofele a finals de 1987, els cossos de ball de cada moment van interpretar innombrables coreografies, bàsicament executades amb quatre tècniques de ball: dansa clàssica, escola bolera, ball espanyol i els darrers anys algunes coreografies amb una incipient dansa contemporània. Amb això es demostra la versatilitat i qualitat de tots els ballarins i ballarines que van passar durant tots aquests anys pel cos de ball del Liceu, així com la vàlua de mestres o coreògrafs molts d’ells catalans, com Joan Camprubí, Ricard Moragas, Pauleta Pamies o Joan Magrinyà entre d’altres.

Si la desaparició del ballet titular del Liceu l’any 1988 va ser un fet molt negatiu per la dansa i la cultura del nostre país, més ho ha estat que des de l’any 1988 fins a l’actualitat no s’hagi recuperat d’alguna manera aquell cos de ball.

Com pot ser que en ple segle XXI el millor teatre d’òpera d’Espanya i un dels millors d’Europa, de la mateixa manera que te orquestra i cor, no tingui també un cos de ball titular?

Una pregunta que segur que té resposta però que ningú per ara s’atreveix a contestar.

Tomàs Manyosa i Ribatallada

Juliol 2018